Reconstruir el lligam emocional amb la terra. L’experiència de Potries, València

Durant la Setmana Internacional de la Lluita Camperola, que se celebra al voltant del 17 d’abril, la pàgina web de La Vía Campesina recull alguns dels nombrosos actes de commemoració que s’organitzen arreu del món. Els dos últims anys ens ha cridat l’atenció un xicotet poble valencià destacat entre les accions realitzades a Zimbàbue, Bucarest o Chiapas: Potries. Un grup d’integrants de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià vam anar a visitar-lo.

Fuente: http://sobiranialimentariapv.org/reconstruir-el-lligam-emocional-amb-la-terra-lexperiencia-de-potries-valencia/

Des de dalt de l’ermita de Potries, a l’horitzó, s’hi veu Gandia, la capital de la comarca de la Safor, i també la mar i la costa hiperurbanitzada. El poble està envoltat per camps de tarongers. Hi ha unes poques naus industrials que són, en la seua majoria, magatzems de taronja i també l’empresa fabricant de derivats químics per a cítrics que, juntament amb l’hostaleria, dóna treball a bona part del poble.

El riu Serpis, o riu d’Alcoi, passa a uns pocs metres del nucli urbà i dóna vida a una xarxa d’infraestructures hidràuliques, d’origen àrab, amb elements d’una enorme riquesa patrimonial. Séquies, ponts, molins, assuts i partidors, actualment amenaçats pel desús, ja que el reg a manta fa temps que ha estat desplaçat pel reg de degoteig. Hi ha una dita popular que assegura que la gent de Potries està tocada del cap a causa del soroll constant de l’aigua.


«Si no fem les coses nosaltres, no canviarà res»


Tot i ser un poble xicotet, d’uns mil habitants, Potries sempre ha tingut un teixit associatiu molt ric format per tota mena de col·lectius: els relacionats amb les festes i el foc, com els correfocs, les associacions musicals, esportives, de persones jubilades, l’AMPA de l’escola, etcètera.


A càrrec de l’organització de les activitats sobre lluita camperola està, entre d’altres, el Col·lectiu Nostra Terra. Toni Domínguez, que en forma part, ens conta que van començar el 2014, com una resposta a la inacció de l’ajuntament davant la crisi. «Escriguérem una convocatòria oberta que, en realitat, era una carta protesta: o fem les coses nosaltres mateixos o no canviarà res. El que volíem era pressionar a les administracions mobilitzant la població». A partir de diverses reunions es va anar consolidant un grup d’una desena de persones motivades amb el fet de treballar per projectes relacionats amb el bé comú i la cura del territori. Anaren eixint moltes propostes d’acció, però la primera va ser la restauració del bosc de l’ermita, que s’havia cremat feia poc temps. Van involucrar tot el poble amb una campanya de reforestació i també van recuperar la pedrera abandonada, que ara per ara és un auditori natural on es fan activitats culturals. També han aconseguit, gràcies al treball de neteja i custòdia, que la població torne a gaudir del riu, que ara és, de nou, un lloc d’esplai, com en els records més feliços dels avis i les àvies del poble. «Anem combinant el treball de recuperació dels espais amb la socialització. Les propostes han de fer-se de baix a dalt», diu Toni. A la vesprada vam veure com el riu s’omplia de xicalla prenent un bany.


Des de fa uns mesos, deu col·lectius del poble treballen conjuntament en la formació de Teixim Potries, una associació d’associacions per crear sinergies, dinamitzar culturalment i econòmica el poble i professionalitzar la gestió organitzativa. Toni hi veu un símptoma de maduresa del teixit associatiu: «un dels objectius a mig termini de Teixim Potries és crear oportunitats econòmiques relacionades amb l’economia del bé comú i el cooperativisme. Hi ha moltes potencialitats per estudiar i una de les més clares és l’agricultura».


Projecte Hort i Cultura


Com molts pobles de la zona, Potries en origen era una xicoteta alqueria, un conjunt de construccions agràries de l’època islàmica. La canya de sucre va ser, durant molt de temps, el cultiu predominant en la comarca i després va deixar pas a la morera i la cria dels cucs de seda, les vinyes i les oliveres. Tot això abans de l’arribada massiva dels tarongers a principis del segle xx. Hui, al voltant del poble, hi ha molts camps abandonats propietat d’aquells que van marxar a viure fora.


L’escola de Potries és un Centre Rural Agrupat on estudiants de diferents edats comparteixen aules. Amb Rosa Canet, mestra, caminem fins a un antic camp abandonat, proper a l’escola, que l’alumnat ha recuperat per a ús comunitari, amb l’ajuda del Col·lectiu Nostra Terra i l’aportació econòmica de la gent del poble: el projecte Hort i Cultura. Ara hi ha una zona de jardí, plantes aromàtiques, un hort i un xicotet hivernacle. «Açò és molt més que un hort escolar», explica Rosa, «primer, perquè no està en el recinte de l’escola, però també perquè ací participa molta més gent a banda de xiquets i xiquetes, és un espai obert al qual s’hi ha tornat la vida». A més de cuidar les plantes, molts dies vénen a esmorzar, llegir o escoltar alguna explicació de qualsevol assignatura. En aquest terreny fa dos anys que es comparteixen aprenentatges de manera intergeneracional. I són les persones majors del poble les que han transmès a les xiquetes i els xiquets els sabers associats a la terra: la manera en què s’aspren les tomaqueres, les plantes silvestres mengívoles, com es fan els planters, la temporada de sembra i de collita de cada hortalissa, etc. La tia Rosita, tal com es coneix en el poble a la mare de Rosa, és de qui més n’han aprés. Ella, als seus 92 anys, conserva a la memòria com era la vida en el poble quan tot girava entorn de la terra, els sabers de tantes dones del poble que ara, per fi, són valorats.

Dia de reg.

«El nostre lema», diu la seua filla Rosa, «és fer del poble una escola». En el projecte Hort i Cultura s’aprén que la terra és molt més que producció: és història, tradició, cultura, sentiments, il·lusió, màgia i també imaginació.


Assumpta Domínguez fa dos anys que és alcaldessa. Recentment, negociant la compra amb el propietari, ha aconseguit que la parcel·la on s’ubica l’hort passe a ser propietat municipal. A pesar que en la comarca hi ha alguns projectes d’agroecologia, li dol que l’administració no promocione tornar a l’agricultura i que el sector agrari no es considere com una font d’ocupació: «Mana el sector dels serveis, la indústria i, després, la construcció. El turisme fa que l’agricultura es veja com una cosa sense valor, tot i que tenim un clima excel·lent i una terra molt rica on es pot plantar de tot. Tanmateix, no es veu un futur lligat al camp, el jovent busca altres sectors». Ella manté l’esperança perquè les subvencions autonòmiques d’enguany per a la incorporació de joves a l’agricultura s’han esgotat en molt poc temps.

Mural Hort i Cultura.

L’aigua en mans de l’agricultura industrial


El lema de les últimes jornades de lluita camperola fou «L’aigua: agricultura, ecologia i patrimoni». Toni, que actualment treballa en l’ajuntament com a agent de desenvolupament local, opina que és un tema clau: «Hi ha moltes idees que volem desenvolupar, com els bancs de terra, però abans hem de solucionar els problemes que hi ha amb l’aigua».


La comunitat de regants rega amb degoteig i, en aquesta zona, aquest duu incorporat l’abonament químic per als tarongers. Només hi ha un dia a la setmana en què l’aigua va sense fertilitzants, per això és un problema per a qui vulga cultivar de manera ecològica. Assumpta diu que és una lluita de quixot, «hi ha llocs a València, com Godella, Carrícola o Meliana, que viuen un moment molt dolç de ressorgiment de l’agricultura i tot són projectes agroecològics. La gent torna a la terra i té accés a l’aigua. Però ací, sense aigua, no podem parlar de tot açò». Toni comenta que pareix que les coses estan canviant perquè s’ha parlat de la possibilitat d’eliminar les subvencions a les comunitats de regants si no canvien el tipus d’abonament. «Almenys que gasten abonament líquid orgànic com a mesura de transició», proposa. Aquesta tensió entre models productius es reflecteix clarament en la indústria d’agroquímics, que dóna treball a molta gent del poble; la nau, a l’entrada del poble, amb una presència contundent, assenyala les nombroses contradiccions entre les quals es mouen els fets i el discurs.

El riu Serpis.

En el centre de desenvolupament rural de la comarca es fan cursos d’agricultura ecològica i en Albaida, a uns 40 km, s’imparteix el grau mitjà en producció agroecològica. Vicent de la Foia és l’únic productor agroecològic de Potries que pot viure del seu treball i, tant ell com Toni i Assumpta, opinen que és un moment d’oportunitat molt clar i que s’estan construint xarxes molt importants en la comarca. «Una de les iniciatives que està dinamitzant els canals curts de comercialització és El Cabasset, un grup de consum que fa poc s’ha format a Gandia», conta Vicent, que ven part de la seua producció a eixe grup. Vicent forma part d’una organització de productores agroecològiques, la Xarxa Llauradora, que certifica de manera alternativa la seua producció mitjançant sistemes participatius de garantia (SPG).


Fa sis anys que Vicent va començar a produir tota mena d’hortalisses, aromàtiques i fruitals, a més té ruscs i gallines. «Va ser una sort trobar aquest terreny per arrendar. Estava abandonat i vaig haver d’arrancar els tarongers, però tenia un pou d’aigua propi. Si no fóra perquè tinc un pou no sé on faria horta ecològica». Vicent troba a faltar una cooperativa que articule els canals de venda directa i de proximitat, pensa que això podria facilitar molt les coses a qui vol dedicar-se a viure del camp. Això sí, hauria de ser una agricultura diversificada, «amb la taronja, si hi ha un mal any, com no tingues una assegurança contractada, no cobres gens, i quan pots vendre, els compradors et compren la producció i no saben ni a quant te la pagaran… Aquesta inseguretat, que ni els sindicats ni la conselleria aconsegueixen arreglar, fa que un agricultor no puga viure de la terra, per això el jovent es dedica a altres coses». No obstant això, Vicent és optimista perquè en aquests sis anys ha vist un augment de gent que aposta per viure amb un altre model agrari, el de l’agroecologia.


Toni diu que la gent encara conserva la terra perquè les persones majors no volen desfer-se’n, però quan elles no hi siguen i abandonen els bancals, potser comencen a arribar les empreses, com en altres llocs, a comprar la terra. «Per això», intervé Assumpta, «el lligam emocional està en la base de tota aquesta problemàtica, cal treballar per recuperar-lo ».


Tots els camins porten al bancal


Acabem el dia seguint entre horts de tarongers a Paula, que ens guia amb la bici fins al Centre Social Ocupat El Molí, en la partida rural La Mitjana. Un grup de joves de Potries i de pobles del voltant, com la Font d’en Carròs, ocuparen fa dos anys un molí abandonat del segle xvii, on venien a jugar en la seua infància. «És una cosa que sempre s’havia parlat en el grup d’amics, és un somni fet realitat», diu Adriana Roselló, una de les persones involucrades en la gestió. Ara, després del dur treball de quasi un any de netejar enderrocs i restaurar l’estructura, és un centre de reunió, d’activitat i de creació de xarxes més enllà de la comarca.


Es reuneixen en assemblea una vegada a la setmana. Adriana no sap com definir el grup. «Mai hem sabut fer-ho», diu. «A mi m’agradaria, per exemple, dir que som un grup feminista, però no tinc clar que estiga interioritzat del tot, anem treballant-ho. La finalitat és realitzar accions que milloren la realitat social i treballant de manera autogestionada, cooperativa i consensuada». S’han dut a terme, per exemple, jornades antirrepressives, xarrades sobre moneda social o tallers per recuperar una de les pràctiques heretades del minifundisme, l’«a tornallom», el mètode valencià tradicional d’ajuda mútua al camp.


Adriana és de Potries i ens conta que, com ella, en la zona hi ha moltes persones joves que han tornat als seus pobles i que hi volen arrelar. Com a educadora social, les ofertes de treball de la zona no li donen massa oportunitats per créixer i aprendre coses noves, això és l’única cosa que li preocupa. Ha crescut amb l’agricultura: «Quasi tots els meus amics tenen un tros de terra i fan hort. Si s’arreglara el tema de l’aigua hi hauria moltíssims més projectes agroecològics, la gent se n’aniria de cap a la terra». Conta que l’any passat, una de les activitats col·lectives va consistir a cultivar els voltants del molí, però com que no arribava suficient aigua per la séquia, van haver de deixar-ho.


Es fa de nit i ens n’anem amb la sensació què, potser, deixar d’escoltar el soroll de l’aigua és el que ha fet que la gent estiga tocada del cap.


Patricia Dopazo Gallego


Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

Desplaça cap amunt