“Estava desesperada per tornar. No em sentia bé mentalment estant lluny de la guerra”. Iryna a penes va estar unes setmanes fora d’Ucraïna. Al començament de la invasió, es va evacuar sola amb el seu gat a Hongria, però prompte es va adonar que necessitava tornar i ajudar. Va tornar i va estar fent costat a companyes i conegudes a poder eixir d’Ucraïna i va decidir que no podria tornar a marxar-se i que el seu lloc estava a Ucraïna.
Anhelina va eixir de Kherson entre trets rumb a Eslovàquia. A Yuliia li va enxampar vivint a l’estranger i Olena es va moure cap a l’oest buscant seguretat. Però totes elles van decidir tornar per a donar suport a la crisi humanitària a Ucraïna i a les persones més afectades.
Iryna, de l’activisme a l’humanitari
“És una dècada de guerra” compta Iryna en tirar la vista arrere “quasi no recorde la vida sense guerra. I crec que, per a moltes de nosaltres, s’ha convertit en part de les nostres identitats i la nostra forma de vida”. Té clar que sempre militarà en l’activisme des que participara en la revolució d’Euromaidan en 2013, poc abans que Rússia invadira Crimea. Des de llavors, mai es va plantejar tornar a treballar en recursos humans, sinó en alguna cosa que li permetera contribuir a la societat. Per això el seu treball amb ActionAid focalitzat en els drets de les dones és més important que mai.
No és fàcil. “El meu somni es va veure afectat. No podia dormir. Encara dorm amb pastilles, em vaig tornar un poc dependent, no he pogut tornar a la normalitat. També he perdut la capacitat de llegir llibres durant algun temps, de concentrar-me. La nostra vida s’ha tornat molt intensa. Estàs constantment en este mode de supervivència”. Malgrat això se sent segura en el seu barri de tota la vida, en Podil (Kíev), on continua acudint a la mateixa cafeteria als matins.
“Una altra dificultat […] són eixos moments emotius és quan t’assabentes que un amic teu o un col·lega teu ha desaparegut o ha mort. No pots normalitzar estes experiències i sempre fa mal. Ens estem acostumant a la guerra, a la situació de seguretat, a les explosions… a moltes coses. Però eixa part sempre és difícil”.
Ràpidament, a Iryna se li va el pensament a un amic seu. “Honestament, no crec que estiga viu […] Han passat més de dos anys des que està desaparegut. He tingut somnis amb ell. És difícil d’explicar. Però no pots acceptar que un amic teu podria no estar viu mai més”.
Malgrat això, treballar al costat d’organitzacions ucraïneses li inspira i li anima a seguir. “Veure com la gent s’unix i se li ocorre una idea brillant. Per exemple, una organització sòcia que treballa en Kherson prestant servicis mèdics en condicions extremadament insegures, anant de poble en poble i oferint suport mèdic. Algunes organitzacions increïbles de drets de les dones que s’ajunten, organitzen refugis per a dones i xiquets. Així que la gent està responent a la situació, als desafiaments amb els recursos que tenen a mà, mobilitzant voluntaris…”.
Anhelina, trobar un nou propòsit enmig de la guerra
Anhelina era professora en Kherson. Després de 3 mesos d’ocupació russa, amb tot just aliments, amb talls d’aigua i calefacció, ella i la seua família van decidir que havien d’eixir. Es va emportar amb ella les postals que els xiquets li havien dibuixat a l’escola. Unes postals que es va portar de tornada a Ucraïna quan van decidir tornar d’Eslovàquia on va estar refugiada durant un any i mig.
Ara com a responsable del monitoratge i l’avaluació de projectes en ActionAid a Ucraïna exercix un treball molt distint al seu, però se sent feliç de poder ajudar. “Com a persona, la meua vida ha canviat. Vaig perdre la meua casa, els meus amics, el meu treball, el meu… ritme de vida. Però ara tinc un altre treball, altres amics, una altra casa, una altra oportunitat […], sempre m’ha agradat ajudar a la gent i a mi m’agrada treballar en l’àmbit humanitari, es tracta de ser útil, es tracta de connectar amb la gent…”.
Quan sonen les sirenes i escolta els esclats va a un refugi prop de la seua nova casa. Un soterrani on ha començat a escriure històries en el seu diari, i on es refugia en els llibres que tant li agraden.
“Ha sigut un mal moment, però també va ser un bon moment per a entendre’m a mi mateixa, què cosa vull, què puc fer. És important entendre’t a tu mateixa, què sents, què t’agrada i com enfrontar els desafiaments psicològics”.
La seua família i l’exemple de la seua mare i la seua àvia és fonamental per a reconstruir tot el que va deixar arrere. Un suport, que també sent per part de la societat. “La guerra a Ucraïna no és només un titular en les notícies. És la vida real, de persones reals que han sigut destruïdes i canviades per sempre. Vam perdre les nostres cases, amics, familiars, treballs […] Per a nosaltres és molt important tindre a algú que puga dir “estic amb vostés i em quedaré amb vostés”.
Yuliia, l’esperança en el canvi
El començament de la guerra la va trobar en un altre país i el seu principal temor era la situació dels seus pares a Khàrkiv, una de les ciutats més bombardejades. Quan va aconseguir que la seua família es traslladara a Ivano-Frankivsk, en l’oest d’Ucraïna, va respirar un poc més tranquil·la.
Per a Yuliia la seua família és el seu punt de suport, un pilar fonamental; “En algun punt vaig entendre que necessitava ajuda professional i estic treballant amb terapeuta des de fa molt temps…. Però també una ajuda molt important per a mi és la meua família. Quan tinc moments realment difícils, sé que puc cridar a la meua germana…”. Perquè reconeix que el treball que realitza és “quasi” personal; “a vegades és molt difícil, veure-ho simplement com un treball. Continue estant a banda i banda de la resposta [humanitària]. Estic molt connectada amb els problemes locals i a vegades és molt difícil separar el treball i els meus sentiments personals”. El seu amulet personal, un clauer que li va donar un amic, també l’ajuda.
Yuliia sempre s’ha sentit un poc nòmada, en els 27 anys que té ha passat per més de 30 països, però té clar que va prendre la decisió adequada tornant a Ucraïna. “Estar l’estranger va ser difícil, també molt solitari […] esta guerra em connectava amb un sentiment d’impotència, que quan estava fora era major […] així que va ser una decisió difícil tornar, però va ser l’adequada en eixe moment”.
Creu, que precisament eixe sentiment d’impotència és compartit i ha portat a les persones a mobilitzar-se com ho han fet.
“Crec que este sentiment també està molt estés. Volem despertar esta creença dins de la gent que en realitat són capaces de canviar la situació per a millor, fins i tot a petita escala, estant junts, estant els uns al costat dels altres. Això és esperança per al futur”.
Olena, un compromís indestructible
“Abans de febrer de 2022 volia una família, hi havia un xic… hi havia alguns moments que no eren perfectes, però estava pensant en una família. Però en eixe moment… tots els somnis que tenia, simplement, van deixar d’existir”. Olena recorda com de sobte la vida li va donar un gir de 180 graus.
“T’implica tota la vida, les relacions amb les persones, les prioritats en la vida. Canvia la teua vida de dalt a baix, i simplement ho canvia tot”.
Després d’uns mesos a Lviv, treballant per a una organització, “em van proposar anar a Khàrkiv. És la millor experiència que he tingut”. A pesar que Khàrkiv és una de les ciutats més afectades, és una de les regions en la qual “les persones tenien més necessitats, així que vaig decidir anar. Khàrkiv ha sigut durament bombardejada, la ciutat estava un poc ferida, com un ésser humà ferit, o un animal ferit, ferida però encara viva”.
Allí, també va aprendre a no rendir-se malgrat els moments tan durs que implica una situació com esta. El seu pitjor moment, fins ara, ha sigut assabentar-se de la mort d’un excompany de treball; “un xic d’uns 21-22 anys, molt bo, activista, amb valors, meravellosament intel·ligent, molt empàtic, amb un futur meravellós en el sector… De fet, no sabia que havia anat al servici fins a unes setmanes abans que em contaren que l’havien matat…”.
Malgrat això, treballa cada dia per a fer costat a les organitzacions ucraïneses amb les quals treballem braç a braç. “No pots perdre la motivació. Entens que hi ha una cosa més gran que tu, els teus esforços o els esforços de les persones amb les quals estàs treballant juntes”.
Dones davant la resposta humanitària a Ucraïna
Iryna, Anhelina, Yuliia, Olena són algunes dels milers de dones que estan en primera línia responent a esta crisi humanitària.
Les dones, i les organitzacions de drets de les dones estan oferint servicis vitals malgrat enfrontar-se a enormes barreres, i de ser excloses d’importants processos de presa de decisions, malgrat exercir un paper fonamental en la resposta humanitària. El lideratge de les organitzacions de dones i jóvens a Ucraïna és primordial; només garantint una participació real i recursos, ens assegurarem que les necessitats i els drets de les dones i les xiquetes estiguen en el centre de la resposta humanitària.
