Navegant en l’espai buit entre Palestina i el món occidental

Tahreer Jaber, de la Unió de Comités Palestins de Dones (UPWC) i, Budour Hasan, del Centre d’Ajuda Legal i Drets Humans de Jerusalem (JLAC), han esfondrat, amb la contundència del seu missatge i la seua veu, els infranquejables murs que durant dècades van mantindre ocults els testimoniatges del poble palestí.

Van tindre l’oportunitat d’expressar el que suposa viure sota el règim d’apartheid d’Israel, Budour, a través de la seua participació en el programa de ràdio Pròxima Parada, d’À Punt (en l’espai setmanal en el qual participa la Coordinadora Valenciana d’ONGD) i, Jaber, a través de la seua interlocució amb la fundació Mundubat.

Jaber i Hasan són les testigues directes d’una realitat d’apartheid que porten patint i denunciant durant dècades, independentment de les fites que marquen les declaracions i interpretacions puntuals d’organismes internacionals i agents polítics i socials que compten amb gran prestigi i credibilitat internacional. Ambdues treballen de la mà amb la fundació Mundubat, juntament amb les seues organitzacions UPWC i JLAC.

La fundació Mundubat porta més de vint anys de treball en Palestina, en aliança amb les organitzacions palestina com UPWC i JLAC, entre diverses, exigint el respecte dels drets de la població palestina i especialment, de les dones, massa vegades violats per part de l’ocupant. De fet, a través del suport de les institucions valencianes, en l’actualitat, en coordinació amb la UPWC, s’estan executant en Palestina dos projectes, un finançat per l’Ajuntament de València i l’altre per la Generalitat Valenciana.

Drets de les dones

En el primer dels projectes, Enfortir l’apoderament i la participació de les dones palestines d’Hebron i Nablus, el finançat per l’Ajuntament de València, Mundubat i UPWC busquen promoure la defensa i protecció dels drets humans de les dones palestines en dues governacions de Cisjordània greument afectades per l’ocupació israeliana, Hebron i Nablus.

Impulsen l’apoderament col·lectiu de dones residents en àrees urbanes i rurals a través d’una doble estratègia: d’una banda, formacions específiques en gènere, drets humans i incidència política i el desenvolupament d’iniciatives col·lectives per a la promoció i defensa dels drets de les dones, oferint espais de participació en l’esfera del públic; d’altra banda, les iniciatives i campanyes d’incidència a nivell local, nacional i internacional.

Amb el projecte que ha sigut possible dur a terme gràcies al finançament de la Generalitat Valenciana, Enfortiment del sistema de salut mental i suport psicosocial de protecció i resposta comunitària enfront de vulneracions de drets de població vulnerable, la fundació Mundubat i UPWC busquen contribuir a millorar la salut mental i el benestar psicològic de població vulnerable en la Franja de Gaza, específicament de dones, xiquets, xiquetes i joves. Per a això, en el curt termini, el projecte se centrarà en enfortir el sistema de salut mental i suport psicosocial (SMAPS) de protecció i resposta comunitària enfront de vulneracions de drets de dones, xiquets, xiquetes i adolescents en la Franja de Gaza.

Resistint des de 1948

La repressió militar, la neteja ètnica, la revocació de residència i les expulsions massives dels seus territoris, no són part d’un esdeveniment històric que ja va passar. “És un procés que continua des de 1948, per més de set dècades els palestins viuen sota aqueixos sistemes de control, de sufocació”, va declarar Budour Hasan davant els micròfons del programa d’À Punt, Pròxima Parada. Aquests sistemes de control han vingut forjant-se des de la Nakba en 1948, és a dir, des de la creació de l’Estat d’Israel, pels successius governs que van anar alternant-se en el poder, els qui “han creat i mantingut un sistema de polítiques i pràctiques dissenyades per a oprimir a la població palestina”, segons va denunciar, en el mateix programa, Budour Hasan.

Escolta la secció en Pròxima Parada (des del minut 36:15).

Inclou entrevista a Isabelle Dudzinski, portaveu d’Amnistia Internacional

Quan ens referim a la població palestina, la que porta dècades detinguda en l’emboscada tendida pel règim sionista que es dedica a ocupar i annexionar territori alié amb base en la neteja ètnica, parlem no sols de la població originària de Gaza i Cisjordània, sinó també de les i els palestines/us que viuen a banda i banda de la línia verda; és a dir, a banda i banda de la frontera de facto que separa el territori de l’Estat d’Israel del territori palestí.

Gaza

Entre els fragments o trossos de territori que pertanyen a l’Estat de Palestina, destaca, per inhumana, la situació de Gaza: és, en paraules de Budour Hasan, un règim que porta patint les conseqüències d’estar sotmés a un règim d’apartheid per 15 anys: “al voltant de dos milions de persones estan sobrevivint en condicions inhumanes, a causa del bloqueig il·legal materialitzat pel règim d’ocupació il·legal israeliana”.

Escolta el testimoniatge complet de Budour Hasan, de l’organització JLAC

Però, els centellejos de veritat que revelen la condició més inhumana de totes reverberen sobre els llocs de control que alcen infranquejables barreres, no sols enfront de les possibilitats de llibertat de la població palestina, sinó, també enfront de la necessitat de qualsevol habitant de Gaza per a accedir a una cosa tan bàsica com l’atenció sanitària (si una persona palestina necessita atenció en salut ha d’aconseguir un permís del costat israelià per a accedir a hospitals o centres de salut); al que se sumen les clavegueres d’un estat israelià que ordena, inclement, confiscacions massives de terres, desallotjaments, i l’aplicació d’un règim militar repressiu sobre població palestina que viu en l’anomenat Israel.

Estratègies per a jerarquitzar i dividir

L’estat israelià ve desenvolupant i polint, des del moment de la seua constitució, tot un patrimoni de dispositius estratègics amb la finalitat d’aconseguir un clar objectiu: mantindre la condició de privilegi de la població jueva israeliana a costa de la palestina. Segons denúncia Jaber, “utilitzen nombroses estratègies per a això, com mantindre a la població palestina separada entre si, les demolicions de cases, desnonaments forçosos i despullar a la societat palestina de la possibilitat de gaudir de les condicions de dignitat social i econòmica”.

Els check points són part de l’estratègia d’apartheid del règim israelià, que impedeix a la població palestina entrar en algunes àrees palestines, no sols en les ocupades en 1948 sinó també en les zones situades a Cisjordània.

Un altre exemple del règim d’apartheid, segons Jaber, és privar a les famílies de la possibilitat de reunificar-se i viure en la mateixa casa, especialment si una de les persones integrants de la família o del matrimoni és de Jerusalem i l’altra d’una altra ciutat a Cisjordània o a Gaza.

Escolta el testimoniatge complet de Tahreer Jaber de la Unió de Comités Palestins de Dones (UPWC)

La llei al servei de l’apartheid

Moltes de les pràctiques d’exclusió contra la població palestina, amb les quals el règim israelià incorre en greus violacions de drets humans, són cobertes pel vernís de la “legalitat absolutòria”; és a dir, l’adequació dels marcs legals de l’estat a la impunitat dels crims de l’apartheid constitueix un refinat mecanisme d’exercir violència.

“Un palestí pot ser empresonat per quatre anys sense càrrecs i sense haver-se celebrat un judici”

Tal com assenyala Budour Hasan, “és molt important parlar d’això, sobre l’efecte d’aqueix sistema contra tots els aspectes de la vida dels palestins, no sols de la crueltat, la violència directa, les matances, sinó també la violència invisibilitzada, de la burocràcia, la crueltat vana en la qual consisteix el viure sota un sistema que et deshumanitza”.

Llei racista

Un dels referits casos de violència que passa de puntetes davant els ulls de la comunitat internacional, es materialitza amb l’aplicació de la llei de reunificació familiar; una llei racista que, amb l’objectiu de garantir la majoria jueva en l’estat d’Israel, prohibeix la reunificació a les famílies palestines que viuen a Israel o en territoris ocupats.

Les lleis que encobreixen crims de lesa humanitat i conculcacions contra els drets humans són, no obstant això, múltiples i de diversa índole: hi ha lleis que sustenten la confiscació de terra i també, segons Hasan, “la prohibició de retorn de milions de refugiats palestins, en contra de les regles internacionals”.

Contrasten amb l’anterior un altre tipus d’accions i fets victimitzants que ni tan sols estan encoberts per cap mena de normativitat feta a la mesura de les pretensions d’un règim genocida. És el cas de la detenció administrativa que, en opinió de Hasan, es tracta d’un altre dels patrons que marquen clarament la naturalesa del règim racista d’Israel: “un palestí pot ser empresonat per quatre anys sense càrrecs i sense haver-se celebrat un judici”.

La dimensió material i moral de la violència

Moltes famílies palestines no tenen accés a recursos naturals, especialment a aigua i terra, pel fet que, segons Tahreer Jaber, “el règim d’ocupació israeliana controla al voltant d’un 90% dels recursos hídrics de les i els palestins, i els colons israelians, que viuen en assentaments il·legals a Cisjordània, consumeixen 10 vegades la quantitat del que consumeix la població palestina en l’àrea”. A més, agrega Jaber, “les famílies empobrides a Cisjordània paguen entorn del 15% dels seus ingressos per a proveir-se d’aigua”.

Per a acabar amb les possibilitats d’existència d’un poble, se suma a la dimensió material l’esfera del moral: “totes les nostres opcions, decisions, són influïdes i afectades per viure sota aquest règim d’apartheid; la nostra decisió d’estimar, viure, treballar, està sota aqueix sistema”, manifesta Hasan. És un sistema laberíntic de lleis, ordres i burocràcia, l’objectiu de la qual és destrossar el poble palestí.

L’informe d’Amnistia Internacional: l’espill dels problemes estructurals

La importància de l’informe que acaba de fer públic Amnistia Internacional aquest febrer de 2022, en la qual qualifica a Israel d’estat d’apartheid, resideix en què, segons Hasan, parla “clarament que aquest sistema d’apartheid de dominació sistemàtica no sols afecta als palestins de Cisjordània i Gaza, sinó que és existeix als dos costats de la línia verda, des de 1948, des de la neteja ètnica de més de 700.000 palestins”.

No obstant això, hi ha alguna cosa en això que xoca al poble palestí, tal com reflecteix la interpretació que Hasan fa d’aquest esdeveniment de gran transcendència internacional: “la importància de l’informe d’Amnistia Internacional és a dir les coses en clar, però les palestines i palestins diem que Israel aplica aquest règim d’apartheid des de fa dècades; desafortunadament, la societat internacional no sent quan els palestins parlen i esperen que un advocat internacional o una persona famosa o blanca diga aquestes coses”.

Queda reflectida, en aqueixa lectura de la notícia, el biaix d’una mirada colonial i racista des de la qual el món occidental llig i codifica els fenòmens polítics, socials i econòmics; una tara estructural que no entén de fronteres i que no cal deslligar dels llots profunds en els quals afona les seues velles arrels el problema del colonialisme i el genocidi d’Israel contra el poble palestí. Això, per descomptat, sense desconéixer l’important avanç que denota que una organització internacional del pes d’Amnistia Internacional se sume al cor de les veus crítiques i conseqüents que defineixen com a apartheid la discriminació patida pels palestins.

Règim inhumà

Aqueix és el sistema israelià, “un règim inhumà, que diu que la vida del jueu és més important que la dels palestins, que sosté que la vida dels palestins no importa”, apunta Hasan. “La nostra resistència és a dir que resistirem a aqueix règim, que ens quedarem en la nostra terra malgrat tots els esforços d’expulsar-nos, que li posarem fi a la impunitat israeliana”.

Per a això, tanmateix, resulta de summa importància reclamar, a l’uníson, la fi de la impunitat israeliana. “A totes les activistes, tota la societat civil, tots els amics de la justícia a tot el món, reclamem, reivindiquem, els drets dels palestins, el dret de tornar dels refugiats, de viure no sols en igualtat cívica i social, sinó també de descolonitzar”, reclama Hasan. Sense descolonització no hi ha una justa solució per a la causa palestina.

Desplaça cap amunt