“Les dones del Sud seran els qui validen o no la proposta de la cooperació feminista”

Amb el 8M com a teló de fons, compartim aquesta conversa amb dones que formen part del Grup de Gènere de la Coordinadora d’ONG per al Desenvolupament-Espanya

Una entrevista coral en la qual desgranen què és la “cooperació feminista” i per què La Coordinadora aposta per ella. Ens expliquen quins són els seus reptes i quines conseqüències té aplicar aquest enfocament per al treball de les organitzacions.

Són Filomena Ruggiero (de la Federació de Planificació Familiar), Merche Ruiz-Giménez (de AIETI) i Yedra García Bastant (de Metges del Món); participa també en la conversa Eveling Carrazco, investigadora i educadora social nicaragüenca.

 

entrvistas sobre cooperación feminista

Comencem pel concepte: “La cooperació feminista impulsa un desenvolupament basat en la coherència de polítiques per al desenvolupament sostenible; és a dir, aposta perquè totes les polítiques, nacionals i internacionals, garantisquen els drets humans, la protecció del planeta i l’equitat entre les persones. La cooperació feminista qüestiona els models de desenvolupament que hem heretat del patriarcat, del capitalisme i del colonialisme”.

Una de les característiques d’aquesta manera d’entendre la cooperació, ens expliquen, és que beu de diferents fonts: del feminisme decolonial, postcolonial i interseccional; dels ecofeminismes; de l’ètica de les cures i de l’economia feminista. “És fonamental, a més, escoltar les veus feministes dels surs globals; només mitjançant aqueixa escolta podem establir prioritats”.

P. Més enllà de la política de cooperació, defenseu una política exterior feminista. Què significa aquest enfocament en un context internacional marcat per enormes reptes globals?
R. Una política exterior feminista actua per a transformar les relacions de poder i per a aconseguir canvis de tota la societat; a més, ha d’apostar per un enfocament multidimensional i interseccional. Què significa això? Significa anar més enllà de l’anàlisi de gènere i de la mirada binària heteronormativa; ha de convertir-se en una eina de transformació enfront de les desigualtats estructurals dels contextos en els quals actua. D’altra banda, ha de visibilitzar les capacitats de les dones per a generar transformacions profundes que deriven en societats més pacífiques, inclusives i sostenibles. En aquest sentit, és fonamental que els moviments feministes locals, les organitzacions de drets humans, les organitzacions antiracistes i els col·lectius LGTBQ participen en l’elaboració, aplicació i seguiment de les polítiques.

Hem d’abraçar un pensament crític que qüestione el present i ens encamine a un futur en el qual la vida de tot ser vivent estiga en el centre de tot.

P. Quines conseqüències hauria de tindre aquest enfocament en l’acció exterior espanyola?
R. En primer lloc, suposa anar a l’arrel de les desigualtats estructurals; ha d’optar per solucions amb un alt poder de transformació. Ha de buscar estratègies efectives per a eliminar la posició subordinada de les dones. No pot oblidar que existeixen sistemes de discriminació que generen desigualtats des del racisme, l’opressió de classe o la LGTBfobia. La realitat ens demostra la urgent necessitat d’aplicar un enfocament que passe pàgina a “el masculí”, “el blanc”, “l’occidental”, “l’heterosexual”. Necessitem apostar per un punt de vista no binari que responga a la diversitat de gèneres, així com erradicar el androcentrisme o la concepció de l’ésser humà com a centre de l’univers. En definitiva, hem d’abraçar un pensament crític que qüestione el present i ens encamine a un futur en el qual la vida de tot ser vivent estiga en el centre de tot.

Fem un pas més cap a l’enteniment d’aquest nou enfocament i preguntem a Eveling Carrazco López, qui ens respon des de Nicaragua, Abya Yala (Amèrica Llatina).

Eveling Carrazco considera que aquest nou enfocament impactarà no sols a les organitzacions del Sud, sinó també a dones i homes espanyols que treballen en el sector. “Puc imaginar algunes reaccions a aquesta proposta”. En aqueix imaginar recorre diferents col·lectius les seues posicions i les possibles conseqüències. Comença per les “feministes blanques/mestisses hegemòniques” que dirigeixen les ONG locals. Ho rebran amb “celebració -afirma- perquè parlar de política feminista té grans implicacions reivindicatives”. Ara bé, assenyala la necessitat de superar aqueix feminisme blanc instal·lat en la cooperació que vol “alliberar-nos dels homes negres, indígenes i/o de sectors populars, vistos com a salvatges maltractadors, però deixant intactes altres opressions i al patriarca blanc (fins i tot cooperant)”.

Segueix el seu recorregut pels “feminismes interseccionals” de les sòcies locals del Sud. “També festejaran perquè per fi es respondrà a les múltiples opressions que travessen la vida de les dones, els seus cossos i els territoris. S’estan clivellant les ulleres violeta de la cooperació que visualitzen a dones, homes urbans de classes populars, indígenes, afrodescendents, mestissos, empobrides i LGTBIQ+ com a objectes d’ajuda als qui ensenyar el camí de l’alliberament. Hem d’anar amb compte i no ancorar-nos a la versió més hegemònica d’aquesta perspectiva, que va guanyant terreny dins de la cooperació i l’acadèmia i es veu com una anàlisi de suma d’opressions o s’usa de manera simbòlica, com si fóra un espot publicitari de Benetton que marca els cossos. Aquesta cooperació els marca com a grups vulnerables sense tocar ni explicar les estructures que han fet possible aqueixes realitats de permanent violència i despulla”.

Reacció a aquest enfocament de les dones del Sud

Què ocorre amb les dones del Sud que no es defineixen com a feministes? -es pregunta-, “dones que no es defineixen com a feministes o que no se senten convocades per aquesta etiqueta ni són sòcies de cap cooperació”. Per a aquestes dones, “aquest enfocament no suposarà gran canvi en les seues vides, que estan en permanent setge per les violències neocolonials i extractivistes, ni en les seues lluites per la vida al costat dels homes i les seues comunitats”.

“D’altra banda, els moviments o feminismes antiracistes, decolonials i/o anticolonials veuran, una vegada més, com el món del desenvolupament exerceix la seua violència i extractivisme epistèmic quan s’utilitza plantejaments que no comprenen les implicacions metodològiques, pedagògiques i polítiques que suposa per a les nostres realitats”.

Eveling Carrazco deixa clar que tots aquests possibles escenaris es concretaran de la mà de les dones del Sud, seran elles els qui “validaran o no la utilitat del que s’està cuinant en aquests costats”.

El major repte per a implementar una política feminista transformadora és que les dones i homes de la cooperació sacsegen molts dels seus pensaments i pràctiques neocolonials.

P. Què hem de tindre en compte per a aplicar aquest enfocament en el treball que realitzem amb les nostres sòcies locals?
R. Crec que el major repte per a implementar una política feminista transformadora és que les dones i homes de la cooperació sacsegen molts dels seus pensaments i pràctiques neocolonials. No tinc la recepta, però diria que és urgent que deixem de parlar de cooperació per a parlar d’una “reparació històrica”, estudiar com la modernitat va impactar i continua impactant en les nostres vides, sacsejar les agendes hegemòniques de la cooperació per a fer front als reptes que ens imposa l’extractivisme… És necessari que deixem a un costat la raó instrumental de pura eficiència i eficàcia. Hem de despullar-nos dels pensaments, tècniques i privilegis que la modernitat va atorgar a dones i homes blancs. És necessari que les dones feministes de la cooperació no ens miren com les seues germanetes menors. Es necessita aguditzar la mirada, l’escolta, els sentits… i això implica renunciar als privilegis. Sobretot, requereix que vostés, dones blanques, es transformen i es vegen a si mateixes. I després podrem parlar, pensar, implementar i avaluar sense tanta jerarquia pautada pel món modern colonial. Una cooperació transformadora requereix atendre els desitjos de les dones, homes i els seus territoris més enllà de les agendes hegemòniques.

Eveling Carrazco acaba aquesta entrevista fent una defensa de les clivelles. “Com deia Antonio Gramsci, les hegemonies mai són totals. Aqueix pensament blanc occidental no aconsegueix a totes les dones del Nord, sempre hi ha clivelles, subversions. Per experiències pròpies, puc dir que vivint en l’Estat espanyol vaig experimentar les violències del feminisme colon racista, però també vaig teixir altres relacions amb dones que em van obrir altres marcs de comprensió i de possibilitats de relació; ací estan vostés”.

, , ,

Scroll to Top