“Els talibans estan devastant les vides de les dones i les xiquetes de l’Afganistan amb la repressió dels seus drets humans”, afirma Amnistia Internacional en un nou informe que es publica hui.
Des que van prendre el control del país a l’agost de 2021, els talibans violen els drets de les dones i les xiquetes a l’educació, al treball i a la lliure circulació; delmen el sistema de protecció i suport per als qui fugen de la violència de gènere en l’àmbit familiar; detenen a dones i xiquetes per infraccions menors de normes discriminatòries; i contribueixen a l’augment del nombre de matrimonis precoços i forçats a l’Afganistan.
L’informe, titulat Death in Slow Motion: Women and Girls Under Taliban Rule, revela també que les dones que protesten pacíficament contra aquestes normes opressives són amenaçades, detingudes, recloses, torturades i sotmeses a desaparició forçada.
“Menys d’un any després de la presa del poder pels talibans a l’Afganistan, les seues draconianes polítiques han privat a milions de dones i xiquetes del seu dret a una vida segura, lliure i plena”, ha declarat Agnès *allamard, secretària general d’Amnistia Internacional.
“En el seu conjunt, aquestes polítiques formen un sistema de repressió que discrimina les dones i les xiquetes en quasi tots els aspectes de la seua vida. Cada detall diari —siga en anar a escola, si treballen i com treballen, si ixen de la casa i com ixen— està controlat i sotmés a grans restriccions.
“Aquesta asfixiant repressió contra la població femenina de l’Afganistan augmenta cada dia”
Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional
“Aquesta asfixiant repressió contra la població femenina de l’Afganistan augmenta cada dia. La comunitat internacional ha d’exigir urgentment que els talibans respecten i protegisquen els drets de les dones i les xiquetes”.
Amnistia Internacional demana als talibans que implementen canvis polítics i mesures d’envergadura per a respectar els drets de les dones i les xiquetes. Els governs i les organitzacions internacionals, inclosos tots els Estats membres de l’ONU i el Consell de Seguretat d’aquesta organització, han d’elaborar i implementar urgentment una estratègia sòlida i coordinada per a pressionar als talibans a fi que introduïsquen aquests canvis.
Un equip d’investigació d’Amnistia Internacional va visitar l’Afganistan al març de 2022. L’organització va fer una exhaustiva labor d’investigació des de setembre de 2021 fins a juny de 2022 que inclou entrevistes amb 90 dones i 11 xiquetes afganeses d’entre 14 i 74 anys residents en 20 de les 34 províncies del país.
Detenció i tortura de manifestants pacífiques
Des que van prendre el control de l’Afganistan a l’agost de 2021, els talibans són les autoritats de facto del país. Malgrat els seus compromisos públics inicials de respectar els drets de les dones i les xiquetes, van introduir polítiques de discriminació sistemàtica que violen els drets d’aquestes.
Dones i xiquetes de tot l’Afganistan van reaccionar a aquesta repressió amb una onada de protestes. En resposta, els talibans van assetjar a les manifestants i les van sotmetre a abusos, detencions i reclusions arbitràries, desaparicions forçades, i tortures físiques i psicològiques.
Amnistia Internacional va entrevistar una manifestant que va ser detinguda i va estar diversos dies reclosa en 2022. En descriure el tracte que va rebre mentre va estar reclosa, va dir a Amnistia Internacional: “[Els guàrdies talibans] continuaven venint a la meua habitació i ensenyant-me fotos de la meua família. Repetien una vegada i una altra […] ‘Podemos matar-los, a tots, i tu no podràs fer res […] No plores, no faces una escena. Després de protestar, hauries d’haver previst dies com aquest’.”
També va dir que l’havien pegada brutalment: “Van tancar la porta. Van començar a cridar-me […] [Un talibà] va dir: ‘Eres fastigosa […] els Estats Units no ens dona diners per la vostra culpa, raboses’ […] Després em va donar una puntada. Va ser tan fort que em va fer mal a l’esquena, i també em va trepitjar la barbeta […] encara sent el dolor en la boca. Em dol cada vegada que vull parlar”.
Un talibà va dir: ‘Eres fastigosa. els Estats Units no ens dona diners per la vostra culpa, raboses’. Després em va donar una puntada. Va ser tan fort que em va fer mal a l’esquena, i també em va trepitjar la barbeta. Em dol cada vegada que vull parlar”.
Manifestant que va ser detinguda i va estar diversos dies reclosa en 2022
Dues dones van dir que, després que es publicaren en les xarxes socials fotos de les lesions d’una manifestant, els talibans van idear una nova estratègia per a impedir que mostraren les seues lesions públicament.
Una d’elles va comptar a Amnistia Internacional: “Ens pegaven en els pits i entre les cames. Ho feien perquè no poguérem mostrar-ho al món. Un soldat que caminava prop de mi em va pegar en el pit i va dir: ‘Puc matar-te ara mateix i ningú dirà res’. Això passava cada vegada que eixíem: ens insultaven físicament, verbalment i emocionalment”.
Les manifestants detingudes no tenien accés a menjar, aigua, ventilació, productes d’higiene i atenció mèdica adequats. Per a obtindre la llibertat, obligaven les dones a signar un acord en el qual es comprometien a no tornar a protestar i a no parlar en públic de les seues experiències en detenció, ni elles ni els seus familiars.
Detenció i reclusió arbitràries per “corrupció moral”
Segons quatre denunciants d’irregularitats de centres de detenció talibans, aquests sotmeten a detenció i reclusió cada vegada més a dones i xiquetes per infraccions menors de les seues polítiques discriminatòries, com la norma que prohibeix aparéixer en públic sense un*mahram [acompanyant home] o amb un home que no pot ser considerat mahram. Les detingudes solen ser acusades de l’ambigu “delicte” de “corrupció moral”.
Una persona membre del personal penitenciari va explicar: “A vegades porten als xiquets i xiquetes del café […] [O] si veuen a una dona que no està amb un mahram, poden detindre-la. Abans aquest tipus de casos no estaven en la presó […] El número augmenta cada mes”.
Una estudiant universitària que va ser detinguda en 2022 va dir a Amnistia Internacional que la van amenaçar i van colpejar després de ser detinguda per càrrecs relacionats amb les restriccions sobre el mahram.
Va dir que els talibans “van començar a donar-me descàrregues elèctriques […] en el muscle, la cara, el coll, en tots els llocs que podien [….] Em deien prostituta [i] rabosa […] El que tenia la pistola va dir: ‘Et mataré i ningú podrà trobar el teu cos’.”
Les persones que van denunciar irregularitats van dir que les supervivents de violència de gènere, que abans vivien en refugis, o els qui tractaven de fugir dels maltractaments, després de la presa del poder dels talibans són tancades en centres de detenció. Una persona pertanyent al personal va dir: “Algunes van vindre després preguntar als mateixos talibans on estava el seu refugi. [Els talibans] no tenien cap lloc, així que van acabar en la presó”.
Aquestes dones i xiquetes són sotmeses a règim d’aïllament, pallisses i altres formes de tortura, i obligades a suportar condicions inhumanes, com a amuntegament i accés insuficient a menjar, aigua i calefacció en els mesos d’hivern.
Matrimoni precoç i forçat
Segons la investigació d’Amnistia Internacional —corroborada per organitzacions nacionals i internacionals que treballen a l’Afganistan, activistes locals i especialistes—, el nombre de matrimonis precoços i forçats a l’Afganistan està augmentant sota el règim talibà. Els factors causals clau d’aquest augment inclouen la crisi econòmica i humanitària, la falta de perspectives educatives i professionals per a les dones i les xiquetes, famílies que obliguen dones i xiquetes a casar-se amb un talibà, i talibans que obliguen dones i xiquetes a casar-se amb ells.
Stephanie Sinclair, directora de Too Young to Wed, organització que treballa sobre el matrimoni precoç i forçat, va explicar: “A l’Afganistan tenim una tempesta perfecta per al matrimoni infantil: un govern patriarcal, guerra, pobresa, sequera, xiquetes sense escola. Amb la suma de tots aquests factors […] sabíem que el matrimoni precoç anava a disparar-se”.
Khorsheed, de 35 anys, procedent d’una província del centre de l’Afganistan, va dir a Amnistia Internacional que la crisi econòmica l’havia obligada a casar a la seua filla de 13 anys amb un veí de 30 al setembre de 2021 per el “preu de la núvia” de 60.000 *afganis (al voltant de 670 dòlars estatunidencs). Va dir que, després de casar a la seua filla, es va sentir alleujada, i va afegir: “Ja no passarà fam mai”.
Khorsheed va dir que també estava pensant a casar a la seua filla de 10 anys, encara que es mostrava poc inclinada perquè confiava que aquesta filla poguera mantindre a la família en el futur. Va explicar: “Jo volia que estudiara més. Sabria llegir i escriure, i parlar anglés, i podria guanyar […] Tinc l’esperança que aquesta filla arribe a ser alguna cosa i que mantinga a la família. Per descomptat, si no obrin l’escola, hauré de casar-la”.
“Jo volia que estudiara més. Per descomptat, si no obrin l’escola, hauré de casar-la”
Khorsheed, sobre la seua filla de 10 anys, després d’haver casat a la seua altra filla de 13
Falta d’accés a l’educació
Els talibans continuen bloquejant l’educació per a la immensa majoria de les xiquetes de secundària. La seua tornada a les classes, previst el 23 de març de 2022, va ser efímera. Aqueix mateix dia, els talibans van enviar a casa a les xiquetes, al·legant un “problema tècnic” relatiu als seus uniformes. Quatre mesos després, els talibans continuen negant l’accés a l’educació a les xiquetes.
Fatima, professora de secundària de 25 anys de la província de Nangarhar, va dir a Amnistia Internacional: “Aquestes joves simplement volien tindre un futur, i ara no veuen cap”.
En el nivell universitari, la fustigació dels talibans a les alumnes —així com les restriccions imposades a la conducta, la vestimenta i les oportunitats d’aquestes— ha creat un entorn perillós en el qual les estudiants estan sistemàticament en desavantatge. Moltes d’elles han deixat d’assistir a classe o han decidit no matricular-se en la universitat.
Asma, estudiant de 21 anys de la universitat de Kabul, va dir a Amnistia Internacional: “[Els] guàrdies fora de la universitat ens criden i diuen: ‘Arregleu-vos la roba, el mocador […] Per què se us veuen els peus?’ […] [El] cap del nostre departament va vindre a la nostra classe i ens va dir: ‘Aneu amb compte: només podem protegir-vos quan esteu dins de l’edifici de la facultat […] Si els talibans intenten fer-vos mal o assetjar-vos, no podrem impedir-li-ho’.”
La responsabilitat de la comunitat internacional
Amnistia Internacional demana a la comunitat internacional que impose als talibans mesures conseqüència de la seua conducta com a sancions selectives o prohibicions de viatjar per mitjà d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU, o empre altres formes de pressió que puguen fer-los rendir comptes pel tracte que infligeixen a les dones i les xiquetes sense perjudicar la població afganesa.
“Els talibans priven deliberadament a milions de dones i xiquetes dels seus drets humans, i les sotmeten a una discriminació sistemàtica”, va concloure Agnès Callamard.
“Si la comunitat internacional no actua, estarà abandonant a les dones i les xiquetes de l’Afganistan i perjudicant els drets humans a tot el món”.
*Per a protegir la identitat dels i les protagonistes, hem utilitzat noms ficticis.
