Fuente: Observatori Ciutadà contra la Corrupció
Penes que oscil·len entre tres mesos i cinc anys i mig de presó per a 21 condemnats, dos absolucions i una responsabilitat civil que la sentència no fixa. Són els elements més destacats del segon judici del conegut com a cas Blasco, que es va celebrar entre el 6 de maig i el 26 de juliol de 2019 a l’Audiència Provincial de València. Es va jutjar 24 acusats pels delictes de malversació de fons, prevaricació, falsedat documental i associació il·lícita, entre d’altres. En la banqueta van seure polítics com Rafael Blasco; alts funcionaris, el cas de Marc Llinares; i empresaris, Augusto César Tauroni, principalment.
Esta decisió judicial suposa un punt i seguit en un cas que va començar l’octubre de 2010 arran les denúncies de la diputada autonòmica del PSPV-PSOE, Clara Tirado, i Mireia Mollà, actual consellera d’Agricultura i aleshores parlamentària a les Corts per Compromís. Entre gener i març de 2014 es va celebrar el judici de la primera peça: el desviament d’1,6 milions d’euros de dos projectes a Nicaragua a la compra de pisos i un garatge a València. A la seua destinació només arribaren 43.000€, menys del 3% del total. El Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) i el Tribunal Suprem condemnaren Blasco, Tauroni i uns altres cinc acusats a diverses penes de presó.
A l’igual que llavors, serà el Tribunal Suprem l’encarregat d’emetre una sentència ferma per a este segon episodi si Fiscalia, Advocacia de la Generalitat i acusació popular, exercida per la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD), recorren, tal i com ja han anunciat. A continuació es detallen les principals claus de la decisió judicial publicada el passat 24 de abril per la Secció Cinquena de l’Audiència de València.
- Afavorir, aplanar i desviar
Estos són els tres infinitius principals per vehicular els fets provats que relata la sentència. Segons el tribunal, Rafael Blasco “va afavorir la concessió de subvencions” a Augusto Tauroni, “empresari conegut seu de temps enrere”, però “sense haver-se acreditat que, a canvi, este li abonés determinades quantitats de diners”. La finalitat de Tauroni “era obtindre un benefici net de cada projecte subvencionat d’almenys un 50%”, cosa que aconseguia perquè “bona part dels proveïdors no executaven els servicis contractats, percebent, en canvi, elevades quantitats pels treballs facturats, que a més estaven pressupostats molt per damunt del preu real de mercat”. Per a obtindre estos diners, Tauroni va utilitzar empreses de la seua propietat i fins i tot va crear ad hoc diverses societats als Estats Units, a més de valdre’s d’unes altres a mans de tercers que participaven del saqueig a canvi d’una comissió. La gran majoria d’eixes empreses mancaven d’empleats i d’activitat.
Alhora, Tauroni va constituir el desembre de 2008 la Fundación Solidaria Entre Pueblos (FSEP), que més tard s’anomenaria Hemisferio després la denúncia de la històrica Entrepobles, a través de la qual “va contactar amb xicotetes ONGD, sense capacitat de gestió, en ordre d’oferir els servicis d’Entre Pueblos per a presentar projectes en nom d’aquelles”. Rafael Blasco, segons diversos testimonis, s’interessava per estes entitats (Fudersa, Ceiba, Asade, Esperanza Sin Fronteras o la pròpia FSEP), la qual cosa no passava amb unes altres ONGD. Entre el polític i l’empresari es situava el cap d’àrea de Cooperació, Marc Llinares, “de confiança de Blasco”, qui “va intentar aplanar el camí per als projectes presentats en les diverses convocatòries per la Fundación Entre Pueblos, o les ONGD els projectes de les quals aquella gestionava, rebent a canvi diverses quantitats de diners”. Ha quedat provat que durant 2011 Tauroni li va abonar 40.000 dòlars, per la qual cosa ambdós han sigut condemnats per un delicte de suborn.
Per dur a terme la seua missió, Llinares “va participar activament en les modificacions de rànquings efectuats per les avaluadores externes”, element imprescindible per a l’examen dels projectes que devien ser aprovats, a més de “donar el vist i plau a les factures i despeses que en la fase de justificació havien de presentar, i facilitar d’esta forma el tancament dels expedients”. Per esta qüestió el tribunal sosté que l’alt funcionari “va facilitar el camí a entitats les subvencions de les quals no devien haver-se aprovat, tot evitant que unes altres obtinguessen legítimament la subvenció”. Llinares va ser absolt en el primer judici per una errada processal i en el segon ha sigut condemnat a dos anys i nou mesos de càrcer, pena una mica inferior als tres anys i tres mesos que havia pactat amb el fiscal anticorrupció i més encara respecte als 16 anys i mig exigits per l’Advocacia de la Generalitat o els 18 anys sol·licitats per la CVONGD.
La decisió judicial abunda en què els anteriors fets provats “s’han acreditat per múltiples indicis, documentals i abundant prova testifical que ara es valora, però sobretot tenen rellevància els informes dels pèrits”, en referència a Fernando Aparicio, inspector coordinador de l’Agència Tributària, qui va elaborar 23 informes; i Joaquín Falomir, funcionari de la Intervenció General de l’Estat, qui, després de cinc informes, va assenyalar que dels 5.667.930,54€ abonats en 21 projectes, 3.221.287,92€ van ser desviats. Amb una part d’estos diners, Augusto Tauroni va comprar un iot i dos apartaments de luxe a Miami, embargats des del judici de la primera peça.
- Un any de càrcer per a Rafael Blasco?
Com és possible que fets tan greus com els descrits només comporten penes d’un any de càrcer, com en el cas de Rafael Blasco? La condemna es refereix al delicte de malversació de cabals públics en concurs amb prevaricació i falsedat documental, que sostingut en el temps implica penes de sis a huit anys. En la primera peça d’este cas ja se li va condemnar pels mateixos delictes a sis anys i mig de càrcer, per la qual cosa el tribunal “segueix el criteri de no imposar en el segon procés una pena superior a la que haguera correspost d’haver-se jutjat tots els fets conjuntament”. Per tant, la condemna podria arribar a l’any i mig que resta fins als huit. I queda en un any en aplicar-se les atenuants de reparació del dany i de dilació indeguda.
L’altre aspecte clau és que la sala absol Blasco i uns altres cinc acusats dels delictes d’associació il·lícita i organització i grup criminal. I tot això malgrat que el polític va arribar a acceptar estes qualificacions en la seua conformitat amb la Fiscalia, tot acordant una pena de tres anys i tres mesos. Les altres dos acusacions elevaven el castic fins a 17 anys i mig. Tauroni, en aplicació dels mateixos criteris, ha sigut condemnat a dos anys en compte de als tres anys i mig pactats amb la Fiscalía o els fins a 24 anys que li sol·licitaven la resta d’acusacions per la suma de tots els delictes. La sala conclou que l’associació il·lícita “precisa d’una estructura caracteritzada per un centre de decisions i diversos nivells jeràrquics, amb possibilitat de substitució d’uns a altres mitjançant una xarxa de reemplaçaments que assegure la supervivència del projecte criminal”. “No estem en presència d’este tipus organitzatiu, sinó d’una estructura muntada a disposició d’En Tauroni. De manera que fora d’ell no hi havia, de cap manera, reemplaçament ni supervivència del projecte criminal”, subratlla. I en el cas concret de Blasco, “no existeix cap prova que el relacione amb la fundació Entre Pueblos (Hemisferio) ni cap altra empresa de les jutjades, i més enllà de l’amistat personal amb Augusto César Tauroni, tot i que va poder beneficiar-li, no consta que fabriqués un entramat o cap ordidura amb aquell”.
- Absolucions versus penes elevades
En els albors del judici, durant les sessions de qüestions prèvies, la Fiscalia va arribar in extremis a acords de conformitat amb 17 dels 24 acusats. Els qui no van pactar han tingut la millor i la pitjor sort del procés. Del primer grup destaca Luis Fernando Castel Aznar, responsable primer de Caaz i més tard d’Expande, empreses avaluadores externes que aportaven una teòrica imatge de transparència i independència, les puntuacions de les quals van validar els projectes deficitaris de la FSEP i els seus satèl·lits. És per això que les acusacions sol·licitaven entre nou anys i mig i 17 anys de càrcer. La sala però, considera que, tot i que la comissió tècnica de la Direcció General de Cooperació utilitzava esta valoració “fins al punt de què en la pràctica, mai no s’alterava la puntuació que havia concedit”, no era vinculant, ja que, segons les pròpies bases de les convocatòries, “l’avaluació dels projectes no corresponia a eixa empresa externa, sinó a una comissió formada a l’efecte dins de la pròpia conselleria”. És a dir, Castel enviava els seus rànquings, però era l’Administració qui tenia la darrera paraula. D’altra banda, “no se li pot imputar a En Castel cap irregularitat en l’avaluació d’estos expedients, perquè cap dels avaluadors va manifestar haver rebut ordres directes d’aquell en un o en un altre sentit”. Això contrasta amb la condemna a un any i mig de càrcer a Jesús Urquiza, mà dreta i empleat de Castel, qui va reconèixer que va efectuar avaluacions “tot sabent que es beneficiava a unes determinades Fundacions en detriment d’unes altres, bé per indicació d’En Castel o fins i tot directament per indicació d’En Llinares”.
També destaca l’absolució de l’ex cap de servici María Dolores Escandell, per a qui es sol·licitaven penes d’entre dos i quatre anys. La sentència admet que va participar en les reunions per a redactar les bases del projecte de construcció d’un hospital a Haití, però “sense que s’haja acreditat que influís o realitzés cap acte que afavorís la concessió d’este projecte a la entitat Esperanza Sin Fronteras”.
En canvi, Rafael Barrera Cuquerella, ex president de la entitat Fudersa, la que més projectes va aconseguir i diners va recavar, ha sigut condemnat a tres anys de càrcer por tres delictes de frau de subvencions, així como a una multa de 1.789.456,16€, el total percebut de fons públics entre 2009 i 2011. I l’empresari José Luis Mezquita haurà de passar cinc anys i sis mesos en presó, la pena més alta, per situar les seues empreses al servici de Tauroni per al desviament de bona part dels diners arrapats en les convocatòries de cooperació al desenvolupament.
- Reparació, confessió tardana i dilació indeguda
La sentència aplica tres atenuants. Per un costat la de reparació del dany, les quantitats de la qual són descrites en els diversos acords de conformitat entre acusats i Fiscalia i, en menor grau, amb l’Advocacia de la Generalitat i la CVONGD. En estos pactes també s’assenyala l’atenuant de confessió tardana, però la sala no l’aplica en totes les situacions. És el cas de Rafael Blasco, qui “es va limitar a l’inici de les sessions del judici oral a ratificar l’escrit de conformitat amb el Ministeri Fiscal, però no va declarar amb posterioritat a les preguntes de cap part, per la qual cosa la seua actitud de cap manera pot considerar-se confessió ni res no va aportar al cúmul de proves”.
El tribunal afegeix una tercera atenuant, de dilacions indegudes, que aplica de forma sistemàtica a tots els acusats. “Des de les primeres publicacions en premsa a finals de 2010 dels fets ara jutjats, han passat més de nou anys en què els encausats han estat sotmesos a una constant pressió social, amb judicis paral·lels –incloent no sols les notícies de premsa, sinó programes monogràfics en televisió, performances públiques, etc.- han patit ja la denominada pena de banqueta en un altre judici davant del Tribunal Superior de Justícia, han sigut condemnats per fets que van poder jutjar-se en la primera vista, més enllà de les dificultats tècniques que això suposa i fins i tot ja han complit les penes que els van imposar en aquella primera sentència”, assenyala abans de concloure: “No són terminis propis d’una administració de justícia avançada”.
- Una sentència que no quantifica la responsabilitat civil
L’Advocacia de la Generalitat va xifrar la responsabilitat civil en 5.035.942,45€, que és el resultat de restar-li al total de l’import de les subvencions 585.174€ que es van transferir als països de destinació, el 10,32%. A este càlcul es van adherir tant la Fiscalia como la CVONGD, i la pròpia Advocacia va sol·licitar a més uns altres 3.000.000€ per danys morals a un sector tan sensible com el de la Cooperació. Per la seua banda, com ja s’ha assenyalat, el pèrit Joaquín Falomir va quantificar este frau en 3.221.287,92€.
Tot i això, el tribunal no es compromet amb cap de les dos opcions, però tampoc ofereix la seua pròpia i deixa l’assumpte per a l’execució de sentència, “quan es determine ateses estes circumstàncies i tenint en compte tant les resolucions comptables que aporten, como els béns expedients administratius i els béns decomissats, i principalment les pericials que puguen determinar la quantitat dels perjudicis reals al quals s’han arribat”.
