Les forces militars russes han executat extrajudicialment a civils a Ucraïna en el que semblen ser crims de guerra. Així ho ha manifestat Amnistia Internacional hui en publicar nous testimoniatges després d’una investigació duta a terme sobre el terreny.
L’equip d’investigació del Programa de Resposta a les Crisis d’Amnistia Internacional ha entrevistat a més de 20 persones de pobles i localitats pròxims a Kíev, diverses de les quals havien presenciat espantosos actes de violència comesos per les forces russes o tenien coneixement directe d’ells.
Aquestes persones van parlar repetidament d’homicidis deliberats, violència il·legítima i intimidació generalitzada per part de les forces russes contra civils desarmats a la regió de Kíev.
“En les últimes setmanes hem recopilat proves que les forces russes han comés execucions extrajudicials i altres homicidis il·legítims que han de ser investigats com a probables crims de guerra”, ha manifestat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional.
“Els testimoniatges mostren que a Ucraïna s’està matant a civils desarmats a les seues cases i als carrers en actes d’indescriptible crueltat i colpidora brutalitat”. Agnès Callamard, Amnistia Internacional
“L’homicidi intencionat de civils és una violació de drets humans i un crim de guerra. Aquestes morts han d’investigar-se exhaustivament, i els responsables han de ser processats, inclosos els superiors de la cadena de comandament.”
Fins hui, Amnistia Internacional ha obtingut proves sobre homicidis de civils a Ucraïna comesos en atacs indiscriminats a Khàrkiv i el Óblast de Sumy, ha documentat un atac aeri que va matar a persones que feien cua per a aconseguir menjar en *Chernígov i ha recopilat indicis de civils que viuen sota setge a Khàrkiv, Izium i Mariúpol.
“Li van disparar al cap”
Una dona de 46 anys del poble de *Bohdanivka ha contat que les forces russes van entrar al seu poble el 7 o 8 de març i van aparcar els seus tancs als carrers.
Al capvespre del 9 de març, la dona —que vivia amb el seu espòs, la seua filla de 10 anys i la seua sogra— va sentir trets que travessaven les finestres de la planta inferior de la seua casa. Ella i el seu espòs van cridar que eren civils i que estaven desarmats. Quan van baixar, dos soldats russos els van ficar a espentes a ells i a la seua filla en un quart de calderes.
Aquesta dona va dir a Amnistia Internacional: “Ens van obligar a entrar i van tancar d’una portada. Al cap de tan sols un minut van obrir la porta i li van preguntar al meu espòs si tenia cigarrets. Ell va dir que no, que portava un parell de setmanes sense fumar. Un li va disparar al braç dret. L’altre va dir: ‘Acaba amb ell’, i li van disparar al cap”.
“No va morir immediatament. Des de les nou i mitja de la nit fins a les quatre de la matinada va estar respirant, encara que inconscient. Jo li suplicava […] ’Si em sents, per favor, mou el dit’. No ho va moure, però vaig posar la seua mà en el meu genoll i ell me la va pressionar. Sagnava. Quan va exhalar el seu últim alé, em vaig tornar a la meua filla i vaig dir: ‘Sembla que papà ha mort’.”
Un veí va veure a les forces russes entrar per la força a la casa de la dona aqueixa nit, i va confirmar que havia vist el cos de l’espòs desplomat a la cantonada del quart de calderes. La dona i la seua filla van escapar de *Bohdanivka més tard, aqueix mateix dia. La sogra de la dona, de 81 anys, té mobilitat reduïda i es va quedar arrere.
“El meu pare tenia sis grans forats a l’esquena”
El 3 de març, Kateryna Tkachova, de 18 anys, era a la seua casa al poble de Vorzel amb els seus pares quan diversos tancs que portaven la lletra “Z” —utilitzada per les forces russes per a marcar els seus vehicles durant la invasió d’Ucraïna— van aparéixer pel seu carrer.
La seua mare, Nataliya, i el seu pare, Valeryi, van deixar el soterrani en el qual s’ocultaven i van eixir al carrer, després de dir a Kateryna que es quedara on estava. A continuació Kateryna va sentir trets.
Va comptar a Amnistia Internacional: “Quan els tancs van passar de llarg, vaig saltar la tanca a la casa dels veïns. Volia comprovar si estaven vius. Vaig mirar per damunt de la tanca i vaig veure a la meua mare jaient d’esquena a un costat del carrer, i al meu pare boca avall a l’altre costat. Vaig veure grans forats en l’abric d’ell. L’endemà em vaig acostar a ells. El meu pare tenia sis grans forats a l’esquena, i la meua mare tenia un més xicotet en el pit”.
Segons va comptar Kateryna, els seus pares anaven vestits amb roba de civil i desarmats. El 10 de març, un voluntari que participava en les evacuacions de les zones pròximes a Kíev va ajudar a Kateryna a eixir de Vorzel. El voluntari va dir a Amnistia Internacional que havia vist els cadàvers dels pares de Kateryna esteses al carrer prop de la seua casa. En un vídeo verificat per Amnistia Internacional es pot veure a la parella escrivint els noms i les dates de naixement i mort dels pares de Kateryna en un tros de cartó abans de deixar-los al costat dels seus cadàvers, coberts per mantes.
“Ens van veure i immediatament van obrir foc”
Durant els primers dies de l’ocupació russa de la ciutat de Gostomel, Tares Kuzmak conduïa repartint menjar i medicines pels refugis contra les bombes en els quals s’acollia la població civil.
A la una i mitja de la vesprada del 3 de març estava amb l’alcalde de la ciutat, Yuryi Prylypko, i altres dos homes quan van començar a disparar contra ells des d’un gran complex residencial que havia sigut pres per forces russes. Els quatre van tractar de saltar fora de l’automòbil, però un, Ivan Zorya, va resultar mort en l’acte, mentre que Yuryi Prylypko queia a terra aconseguit pels trets. Tares Kuzmak i l’altre supervivent es van amagar darrere d’una excavadora durant hores, mentre els trets continuaven.
Això és el que va comptar a Amnistia Internacional: “Ens van veure i immediatament van obrir foc, no va haver-hi cap advertiment. Jo només podia sentir l’alcalde [Prylypko]. Sabia que estava ferit, però no sabia si de mort o no. Li vaig dir que es quedara quiet, que no fera cap moviment […] Ens van disparar una altra vegada cap a les tres de la vesprada i, una mitja hora després, vaig saber que ja no estava viu. Hi ha un tipus de respiració que només es fa just abans de morir, l’últim alé. A Ivan Zorya li van volar el cap, crec que degueren utilitzar alguna cosa de gran calibre”.
Altres dos residents de Gostomel van comptar a Amnistia Internacional que havien vist el cadàver de Yuryi Prylypko prop d’una església quan es va celebrar un funeral espontani en la seua memòria diversos dies després. Altres residents van confirmar que, en els dies previs a la seua mort, Yuryi Prylypko havia estat repartint menjar i medicines per la ciutat, sempre en un vehicle civil.
Homicidis il·legítims i violació
Amnistia Internacional va recopilar tres relats addicionals d’homicidis il·legítims de civils, inclòs el d’una supervivent de violació l’espòs de la qual havia sigut executat extrajudicialment per forces russes.
Una dona d’un poble a l’est de Kíev va comptar a Amnistia Internacional que, el 9 de març, dos soldats russos havien entrat a la seua casa, havien matat al seu espòs i després l’havien violada repetidament a punta de pistola mentre el seu fill xicotet s’amagava en un quart de calderes en la rodalia. La dona va poder escapar del poble amb el seu fill a territori sota control ucraïnés.
Milena, de 24 anys, de Bucha, va comptar a Amnistia Internacional que havia vist el cadàver d’una dona que vivia al seu carrer tendit davant de la seua casa. La mare de la dona va dir a Milena que a la seua filla l’havien disparada en els primers dies de la invasió quan mirava per damunt de la tanca a un vehicle militar rus. El Evidence Lab del Programa de Resposta a les Crisis d’Amnistia Internacional va verificar de manera independent imatges de vídeo que confirmaven la ubicació de la tomba poc profunda en la qual estava enterrada.
Volodymyr Zakhliupanyy i la seua esposa van fugir de la ciutat de Gostomel en els primers dies de la invasió, però el seu fill Serhiy, de 39 anys, estava decidit a quedar-se.
Al principi parlaven per telèfon tots els dies, i Serhiy descrivia els intensos combats a la ciutat. El 4 de març, Volodymyr ja no va poder contactar amb el seu fill. Uns amics que s’havien quedat a la ciutat van tractar llavors de localitzar a Serhiy, i van acudir a l’edifici en el soterrani del qual s’havia estat refugiant.
Volodymyr va comptar a Amnistia Internacional: “Quan van preguntar als veïns, els van dir que el 13 de març els russos s’havien emportat al meu fill [del soterrani]. Quan van anar a buscar-ho, ho van trobar darrere dels garatges d’aqueix mateix edifici […] Segons van dir, li havien disparat al cap”.
La vida sota l’ocupació russa
Les persones entrevistades van comptar a Amnistia Internacional que s’havien quedat sense subministrament d’electricitat, aigua i gas en els primers dies de la invasió, i que l’accés al menjar era molt limitat. Hi havia poca cobertura de telefonia mòbil, i algunes de les persones entrevistades van contar que els soldats russos havien confiscat o destruït telèfons mòbils quan veien a residents que els portaven, o els havien amenaçats amb violència per tindre un telèfon.
Les amenaces de violència i la intimidació també eren generalitzades. Un home de Gostomel va contar que havia vist com obligaven a eixir a la intempèrie a totes les persones agrupades en un refugi, i una vegada fora els soldats russos van efectuar immediatament trets sobre els seus caps, obligant-les a llançar-se al sòl. Dos homes de Bucha van comptar també que els franctiradors disparaven contínuament contra ells quan anaven a buscar menjar a una botiga d’alimentació destrossada prop de la seua casa.
“Mentre aquests atroços relats de la vida sota l’ocupació russa continuen emergint, les víctimes d’Ucraïna han de saber que la comunitat internacional està decidida a aconseguir que es rendisquen comptes pel seu sofriment”, ha manifestat Agnès Callamard.
Crims de guerra i altres violacions del dret internacional humanitari
Els homicidis deliberats de civils, la violació, la tortura i el tracte inhumà de presos de guerra són violacions de drets humans i crims de guerra. Les persones que cometen directament crims de guerra han de rendir comptes penalment per ells. Segons la doctrina de responsabilitat de comandament, els superiors jeràrquics —tant els comandaments militars com els dirigents civils, per exemple ministres i caps d’Estat— que sàpien o tinguen motius per a saber que les seues forces estan cometent crims de guerra i no facen res per a detindre’ls o castigar els responsables han de ser considerats també penalment responsables.
Amnistia Internacional està documentant violacions de drets humans i del dret internacional humanitari comeses en la guerra d’Ucraïna.
