Segons estimacions de diversos organismes internacionals, en el món hi ha prop de 258 milions de dones vídues. D’elles, quasi 1,4 milions són xiquetes. Manos Unidas, en el marc de la seua campanya «La nostra indiferència els condemna a l’oblit», centra aquests dies la seua mirada en aqueix col·lectiu de dones que, en nombrosos països, són víctimes de la marginació i l’abandó.
Una de cada deu vídues en el món viu en la pobresa. Encara que els governs s’esforcen per erradicar aqueixes pràctiques, són moltes les societats en les quals, en quedar-se vídues, les dones es veuen abandonades a la seua sort per les famílies dels seus marits i passen a dependre de la caritat dels seus familiars. «De fet, en països com l’Índia, és freqüent trobar-les al carrer mendigant per a poder fer front a les seues despeses i als dels fills que tenen al seu càrrec», assegura Rocío Bonet, voluntària de projectes de Manos Unidas a Àsia.
«El rebuig que pateixen les vídues té, en molts casos, un rerefons econòmic»
Àsia i Àfrica són els continents en els quals les vídues troben majors dificultats. Hi ha societats en les quals, com a part del duel, encara es practiquen ritus ancestrals que degraden a les vídues i, fins i tot, posen en perill la seua integritat física. Les vídues pateixen violència, maltractaments o abusos i, moltes vegades, són culpabilitzades de la mort dels seus marits. Per a Bonet, «resulta paradoxal que, en societats en les quals el matrimoni precoç continua sent un costum arrelat i es casa a les xiquetes amb homes que els dobleguen o tripliquen l’edat, aquestes siguen després assenyalades com a causants de la mort dels seus marits».
Quedar-se sense res
Normalment, aquestes dones solen quedar-se sense res en enviduar. «Són despullades de les seues propietats, no tenen dret a heretar terres ni habitatge, està mal vist que isquen a buscar una ocupació formal i, més encara, que refacen la seua vida, llevat que siga amb algun familiar del seu marit mort», explica la voluntària del departament de Projectes de Manos Unidas. «El curiós és que el rebuig i la marginació que pateixen les vídues té, en molts casos, un rerefons econòmic. La família del marit vol heretar coste el que coste i priva a les vídues del que legalment els correspon».
Per a l’ONG de l’Església catòlica, la dona té sempre un paper fonamental en els projectes que implementa, «tant perquè són elles el pilar fonamental del desenvolupament, com perquè les dones són el rostre més visible de la pobresa i la discriminació», explica Bonet. Per això, en països com l’Índia, les dones i, entre elles les vídues, són un col·lectiu que rep especial atenció. «Tenim projectes de grups d’autoajuda de dones, en els quals moltes vídues han trobat una eixida a la seua situació de marginació i pobresa», relata. «Són projectes en els quals aquestes dones reben formació per a poder trobar un treball digne, a més de rebre assessorament legal i suport psicològic», afig la voluntària de projectes de Manos Unidas a Àsia.
«La família del meu marit em va rebutjar perquè deien que jo era la culpable de la seua mort»
Sandhya, vídua de 25 anys, casada als tretze amb un home molt major que ella, és un clar exemple de com, amb projectes d’aquest tipus, aquestes dones aconsegueixen tirar avant. «Quan em van casar vaig passar a formar part de la família del meu marit i, mentre aquest va viure, tot va ser bé», relata Sandhya. «Em vaig quedar vídua amb 25 anys, sense ingressos i a càrrec dels meus fills i del deute que vam contraure en arrendar uns terrenys. I la família del meu marit em va rebutjar perquè deien que jo era la culpable de la seua mort», relata Sandhya.
«Als tres mesos d’enviduar, l’equip de Bala Vikasa –soci local de Manos Unidas en els estats de Telangana i Andhra Pradesh, en els quals es desenvolupa el projecte– van vindre al meu poble. I la meua veïna els va parlar de mi: jove vídua i amb fills que no s’atrevia ni a eixir de casa… Van vindre a veure’m, em van explicar el que feien i em van convidar a les seues reunions. Em van convéncer per a eixir i em van dir que estaria millor si acudia a alguna de les seues xarrades», explica Sandhya. «Quan vaig assistir a la primera reunió vaig estar plorant tot el dia, perquè els meus problemes, al costat dels quals comptaven les altres dones, em van semblar insignificants. Així va començar a canviar la meua vida», assegura la jove índia.
Mesos després, quan tornava d’un d’aquestes trobades, Sandhya va veure a unes dones que treballaven en una gasolinera i la preocupació pel futur dels seus fills i l’aprés en les xarrades van ser l’esperó que li va permetre «armar-se de valor» i preguntar si hi havia alguna vacant. «Per sort hi havia un lloc i vaig acceptar el treball sense pensar-lo». «A més –assegura Sandhya–, gràcies a un advocat que va vindre a una xarrada, ara soc capaç de parlar amb seguretat amb la meua família política i exigir els meus drets».
Pèrdua de drets, acusacions de bruixeria i expulsions de la comunitat
Enviduar en alguns països d’Àfrica és també sinònim de pobresa. Segons el Banc Mundial, una de cada deu dones africanes majors de catorze anys és vídua. «A Àfrica, el matrimoni és la manera que les dones tenen d’accedir als drets socials i econòmics i, en enviduar, perden aqueixos drets», explica l’organisme internacional.
I no sols això. En moltes ocasions, perden també les seues propietats, les seues terres i, fins i tot, als seus propis fills, que passen automàticament a formar part de la família del seu marit. «Moltes d’elles són contagiades pels seus marits de malalties com la sida/VIH, la qual cosa suposa un altre motiu de discriminació», explica Fernanda Castillo, coordinadora de projectes de Manos Unidas a Àfrica Oest. «Unes altres són expulsades de les seues llars i comunitats, acusades de bruixeria, que és una de les formes de marginació i exclusió social més cruels que poden donar-se», assegura Castillo. El levirat, pràctica ancestral que consisteix en el fet que la vídua passe a ser esposa d’un dels germans o familiars del seu difunt marit, és, a vegades, l’«única eixida» que aquestes dones troben per a poder abandonar el circule de marginació i pobresa.
Suport mutu
Un altre exemple del treball que Manos Unidas duu a terme amb dones vídues es troba en la localitat de Sassema, a Burkina Faso, un país en el qual les vídues són especialment vulnerables. Sobre elles recau el pes del manteniment i cura de la família, sense comptar a penes amb recursos per a fer-ho. «Les dones vídues de Sassema, secundades pel rector, han creat una associació amb l’objectiu de donar-se suport mútuament i posar en marxa activitats generadores d’ingressos que els permeten fer-se càrrec de la cura de les seues famílies».
En un món en el qual la desigualtat està patent en tots els ordres de la vida, Manos Unidas treballa per a evitar que aqueixa inequitat marque la vida present i futura de les dones. Per això, encara que la defensa dels drets de les dones és present en totes i cadascuna de les seues iniciatives, en 2021 l’ONG va destinar quasi 4,8 milions d’euros a 70 projectes específicament destinats a secundar de manera directa a més de 200.000 dones.
