Alianza por la Solidaridad-Action Aid, que secunda i treballa amb col·lectius, associacions i plataformes de persones migrants a Espanya, molts d’ells de dones, denúncia la sistemàtica invisibilització de les seues demandes. Així mateix, assenyala la falta de reconeixement com a subjectes polítics en els espais en els quals es prenen decisions que els concerneixen directament, com s’ha vist en 2020.
Enguany, la pandèmia de COVID-19 ha posat en evidència que moltes persones migrants fan treballs essencials per a la vida a Espanya, però no existeix un reconeixement dels seus drets. Les persones migrants són fortament impactades a nivell laboral, sanitari, econòmic i social, per la desigualtat, la precarització, la invisibilitat i la violència creixent.
Només un 4,72% del conjunt de visats concedits per a Espanya tenen com a titulars persones negreafricanes.
Alianza por la Solidaridad-Action Aid recorda que la migració constitueix hui per a moltes persones l’única via per a aconseguir una millor forma de vida, un treball o una oportunitat d’estudiar. Per a moltes altres, és la via per a escapar de la guerra, persecucions polítiques, violència de gènere i/o catàstrofes climàtiques. Són situacions que és necessari analitzar també des d’una perspectiva d’interdependència i de responsabilitats pendents per part del Nord Global.
Dret a migrar
Així mateix, Aliança recorda que el dret a emigrar és un dret inalienable garantit en la Declaració Universal dels Drets Humans, una declaració que empara als 272 milions de migrants actuals, segons dades de l’ONU, dels quals quasi la meitat són dones. Només un 4,72% del conjunt de visats concedits per a Espanya tenen com a titulars persones negroafricanes.
Les dificultats per al reconeixement de les dones migrants com a subjectes polítics i per al seu accés a drets estan estretament relacionades amb qüestions de gènere, origen i classe. Així ho recullen les dades recaptades per Alianza por la Solidaridad-Action Aid en l’informe Dones negreafricanes i Drets Humans a Andalusia, dins del projecte Derrocant Davanteres, finançat per la AACID.
Reflecteixen que en 2018, últimes dades disponibles, només un 4,72% del conjunt de visats concedits per a Espanya tenen com a titulars persones negreafricanes (en concret 78.656 de 1,66 milions) i d’ells únicament 2.862 eren de dones negreafricanes. Un 62% per motius familiars i només 169 visats de treball.
Hui és l’únic mecanisme que permet una entrada legal a Espanya, si bé hi ha països no comunitaris els ciutadans dels quals estan exempts de presentar-lo. Entre ells, ni un només és un país de població negre-africana.
Falta de vies segures i legals
L’alternativa real a la qual tenen accés, mancant vies segures i legals, són les rutes irregulars en les quals es juguen la vida. Ha augmentat la ruta de Canàries, la més perillosa, des que van augmentar les restriccions via l’Estret de Gibraltar amb el suport espanyol i de la UE al Marroc. Una vegada en territori espanyol, les dones migrants irregulars tarden una mitjana de 10 anys a aconseguir certa estabilitat en la seua situació administrativa, anys en què no poden accedir a un treball formal ni a serveis ni ajudes públiques.
Dolores Jacinto, membre de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i de les Cures (AIPHYC), amb la qual col·labora Alianza l’explica clarament.
“Aquest Dia de les Persones Migrants no tenim res a celebrar. És una ocasió més per a demanar al Govern espanyol que regularitze a les més de 600.000 persones que estan en aquest país en situació irregular i recordar-li que no demanem privilegis, sinó drets”.
“En 2020, les males condicions de vida de les persones migrants s’han empitjorat, la qual cosa ha donat lloc a moviments forts com el que exigeix la ‘Regularització Ja’, que ha arribat al Senat amb una Proposició No de Llei’, i també han propiciat que es creara un subsidi extraordinari per a cuidadores, però no pot quedar-se ací. No ens quedarem callades. Esperem que les persones migrants tinguen representació en sectors laborals i administratius on hui no tenen veu”, afig.
Des de Canàries, la senegalesa Awa Ndiaye, presidenta de l’Associació Diapo (Unió, en wolof) i fundadora de la Federació d’Associacions de Senegalesos a Espanya, també demanda visibilitat i accions polítiques concretes en defensa dels drets fonamentals dels i les migrants.
“En general, no se’ns consulta en res que tinga a veure amb la migració. Encara que a vegades algunes institucions ens conviden per a alguna trobada, després no tenen en compte ni les nostres propostes ni les nostres opinions. Ni tan sols ens estan deixant accedir ara als hotels d’acolliment de migrants a Las Palmas, on creiem que podríem aportar molt per la nostra experiència en acolliment”.
Reclamacions dels col·lectius
Alianza por la Solidaridad-Action Aid no sols denuncia la falta de visibilitat i reconeixement de les organitzacions de migrants amb les quals treballa a Espanya. També se suma i comparteix les reclamacions d’aquests col·lectius:
- La ratificació de Conveni 189 de l’OIT per a reconéixer la labor de les treballadores de llar i cures.
- Un accés incondicional a mesures socials com l’Ingrés Mínim Vital i la pròrroga del subsidi per desocupació per a les treballadores de la llar, i d’atenció familiar (incloses prestacions per fills a càrrec).
- La regulació de les 600.000 persones migrants en situació administrativa irregular a Espanya #RegularizacionYa.
- Una aposta contundent per un Pacte Europeu sobre Migració i Asil que siga coherent amb els drets humans.
- Treballar en polítiques i programes inclusives que tinguen en compte les aportacions i les propostes de les persones migrants com a subjectes actius.
- Generar vies segures i legals per a la mobilitat de les persones migrants.
- El desbloqueig el col·lapse de les cites en els departaments d’estrangeria per a evitar que les persones migrants caiguen en la irregularitat.
