El Tribunal Supremo ha dictaminat en contra de les organitzacions que van demandar a l’Estat en els dos litigis estratègics climàtics de la història del nostre país. La Justícia espanyola ha decidit no atendre les conclusions científiques respecte a l’emergència climàtica, a diferència del criteri seguit per la majoria de tribunals superiors d’altres països europeus en litigis similars.
Mentrestant, les dades cada vegada són més preocupants i tota la societat i el planeta sencer ens enfrontem als impactes del canvi climàtic: des de l’agricultura als nostres pobles enfront de la sequera, a les famílies que han de fer front a les nits tropicals sense poder dormir, fins als qui perden la vida per les altes temperatures, als qui en llocs com Somàlia enfronten situacions de fam i desplaçaments massius, o els incendis forestals que estan assolant el Mediterrani aquests dies. Davant aquesta situació, a més, alguns partits pretenen retardar i continuar contaminant, revertint polítiques climàtiques imprescindibles i abocar-nos a una societat més insostenible i injusta.
“Ara el Govern sí que té el temps i la capacitat suficient per a elaborar un procés participatiu adequat”.
Són diversos els punts “conflictius” en la sentència, segons les organitzacions demandants. Primer, el Tribunal reconeix la falta de participació pública en l’elaboració del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), però no aprecia que incórrega en causa de nul·litat perquè no ho veu prou greu i perquè existeix una web per a comunicar-se amb el Govern, i pel poc temps que hi havia per a presentar el PNIEC i desenvolupar el procés de participació. Atés que el PNIEC es va presentar fora del termini estimat per a fer-lo, queda clar que sí que va haver-hi temps per a realitzar un procés participatiu adequat. Com per al procés d’elaboració del nou PNIEC queden onze mesos fins a la seua presentació final, les organitzacions consideren que ara el Govern sí que té el temps i la capacitat suficient per a elaborar un procés participatiu adequat.
Segon, l’alt tribunal desestima “amb massa lleugeresa”, d’acord amb les organitzacions, les nombroses sentències en casos molt similars que s’han donat en altres països, com el famós cas Urgenda, l’Affaire du Siècle a França o Neubauer et al a Alemanya, tots ells casos rellevants del nostre entorn constitucional comparat. A aquests casos, esmentats en la demanda com a exemples rellevants, el Tribunal es limita a dir: “Es fa cita de Jurisprudència d’altres Estats que no ens vinculen”, sense entrar si més no en una valoració sobre l’extraordinària rellevància d’aquests casos que, sense ser evidentment vinculants, no deixen de ser exemples jurisprudencials de la major importància, que “haurien d’haver sigut acuradament estudiats pel Tribunal”, segons fonts de les organitzacions.
“No es pot anar contra la ciència ni contra les evidències, i per això les organitzacions demandants estudiem ja la presentació d’un recursos judicial contra la sentència”.
No obstant això, l’obligació legal podria canviar de sentit davant el procés judicial en el Tribunal Europeu de Drets Humans, la sentència dels quals seria automàticament vinculant a Espanya, en el cas de les Klimaseniorinen (associació de dones majors a Suïssa), i la sentència de les quals s’espera a la fi d’aquest any 2023. No es pot anar contra la ciència ni contra les evidències, i per això les organitzacions demandants (Ecologistes en Acció, Intermón Oxfam, Greenpeace, La Coordinadora d’Organitzacions per al Desenvolupament i Fridays For Future) estudien ja la presentació d’un recurs judicial contra la sentència, fins a aconseguir la ratificació de la necessitat d’accelerar les polítiques contra el canvi climàtic.
Tercer, l’alt tribunal ignora en la seua sentència, a més, l’àmplia informació traslladada pels demandants sobre la inherent relació de l’emergència climàtica i els drets humans. De fet, segons el parer de les organitzacions demandants, és “greu” que l’alt tribunal “no siga capaç d’entendre” les conclusions d’òrgans com l’IPCC que estableixen que en els pròxims anys la degradació del clima suposarà la pèrdua de sistemes alimentaris i la deterioració de la salut de la població, a més d’altres gravíssims impactes negatius per als ecosistemes, per a l’economia i, en definitiva, per a la humanitat i per a la vida en el planeta. Així, la sentència arriba a afirmar: “I aqueix debat ha de vincular-se a la pretesa afección als drets fonamentals que s’invoquen en la demanda, en el sentit que si es rebutja la premissa, això és, la necessitat d’imposar el ja conegut percentatge de reducción d’emissions siga l’ónica solució a la lluita contra el canvi climático, no pot estimar-se que existisca aqueixa afección a tals drets”.
Finalment, el Tribunal Supremo fa una sèrie de valoracions sobre els costos de la crisi climàtica, mentre desoeix la petició de les demandants de la falta de valoració en el PNIEC dels costos reals de la insuficiència dels objectius del pla. Resulta incomprensible la defensa que les mesures incloses pel govern són les adequades, quan es desconeix el cost real de complir amb les indicacions científiques. Les organitzacions demandants recorden que diversos informes de les Nacions Unides o l’Informe Stern de 2008 ja van establir amb claredat com es tripliquen els costos de l’emergència climàtica si no es fa el necessari per a frenar-la: els costos de no actuar a la velocitat necessària són molt majors que els de fer-ho.
Declaracions
Jaime Doreste, advocat de les organitzacions i activista d’Ecologistes en Acció: “Evidentment, no és una bona notícia, ni per a la societat civil ni per a la lluita climàtica ni per al futur d’un planeta habitable. I lamentem que el Tribunal Supremo s’haja apartat de la senda que han seguit els seus homòlegs europeus en casos anàlegs. Però no hi ha temps per a lamentar-se: els litigis estratègics són les batalles que valen la pena ser lliurades i que busquen canvis polítics i normatius transformadors. Seguirem en la bretxa, lluitant per la justícia climàtica davant els tribunals de justícia”.
Inés Díez, responsable jurídica de Greenpeace España: “La sentència es fonamenta en què en els compromisos internacionals assumits per Espanya no es contemplen quins han de ser els objectius de reducció de gasos d’efecte d’hivernacle, per la qual cosa el Govern té una gran discrecionalitat a l’hora d’establir el percentatge de reducció d’aquests. Aquesta és una interpretació amb la qual no estem d’acord perquè, per a complir de manera realista amb l’Acord de París, i tal com les organitzacions argumentem en la demanda, es fa necessari que la reducció siga d’almenys el 55% de les emissions conforme el que estableix la millor ciència disponible; que és el que sí han conclòs els tribunals d’altres països europeus”.
Lorena Ruiz-Huerta, advocada de les organitzacions demandants: “El litigi climàtic entaulat per les organitzacions recurrents perseguia implicar el poder judicial en la lluita contra el canvi climàtic. Lamentem profundament que el Tribunal Supremo haja donat l’esquena al millor coneixement científic i a les sentències d’altres tribunals europeus. Aquesta fallada confirma, una vegada més, que la Justícia espanyola no està a l’altura de l’europea, i per això continuarem donant la batalla judicial fins a arribar a Estrasburg, perquè obligue l’Estat a protegir els drets humans greument amenaçats pel canvi climàtic”.
