Encara que fa ja més d’una dècada que a la província moçambiquesa de Cabo Delgado no es respira la pau, el conflicte tal qual es coneix hui dia no va començar a donar la cara fins a 2017. Situada al nord de Moçambic, en el límit amb Tanzània i l’Oceà Indique, els 100.000 km² de Cabo Delgado albergaven, fins que van començar els desplaçaments provocats pel conflicte, a més de 1,5 milions de persones dedicades majoritàriament a la pesca i l’agricultura.
Monsenyor Alberto Vera, bisbe de Nacala, porta anys acollint en la seua diòcesi a persones que fugen desesperades de la violència derivada d’un conflicte l’origen del qual ningú té clar. “El conflicte de Cabo Delgado podria considerar-se la guerra sense rostre. Uns diuen que té un rerefons religiós, la qual cosa és fals; uns altres que és per les riqueses de la zona –i no se sap qui està darrere, però els rebels no deixen d’enriquir-se- i altres diuen que és una guerra ètnica”, explica el prelat de La Rioja. Per a Vera, les circumstàncies d’extrema pobresa en les quals viu la població de la zona, molt abandonada per l’Estat, és, probablement, un dels motius que alimenta un conflicte cada vegada més violent i cruel. Encara que això no és tot.
Causes de la “guerra sense rostre”
La guerra té tres causes diferenciades, però no se sap quina d’elles pot ser l’origen concret de tant de mal. Segons la declaració de la Comissió Episcopal de Justícia i Pau de Moçambic, emesa a l’abril de 2021, el conflicte radica en una revolta popular contra els abusos de poder i la falta d’expectatives de millora de la vida de la població o “el que equival a dir –assenyala la declaració- una guerra contra el govern”.
Segons els prelats, hi ha una segona causa, més econòmica, que lliga la guerra al descobriment de gas natural i a l’explotació de riqueses naturals –robins, or, fustes precioses- i, paral·lelament, als negocis il·legals de tràfic de drogues i “diversos tipus de tràfic il·lícit”.
La tercera causa podria situar-se, segons el comunicat eclesial, “en l’eclosió d’una revolta yihadista islàmica protagonitzada per moçambiquesos radicalitzats a l’Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs, Qatar i altres països d’Àfrica en els quals es viuen conflictes similars”. La majoria d’aquestes persones són, segons Alberto Vera, joves “totalment imbuïts per un radicalisme religiós extrem, que han abraçat les idees wahhabites i que són capaces de condemnar com a heretges fins als seus propis pares”.
Les víctimes: els més vulnerables
Si el motiu primer d’aquesta guerra no és clar, saber qui són les seues víctimes no ofereix cap dubte: els pobladors de la regió. Persones en la seua majoria analfabetes, sense perspectives de futur, que viuen al dia del seu treball en el camp o en la mar i que, de la nit al dia, si es produeix un atac dels rebels en el seu llogaret, poden perdre’l tot, fins i tot la vida.
La declaració de la Comissió Episcopal de Justícia i Pau de Moçambic ho explica amb claredat: “El conflicte armat està accentuant els nivells de pobresa i eclipsa el somni del desenvolupament. A més, el descontentament que crea pot ser un focus per a l’origen d’un altre conflicte que delme una població que ja està sent reduïda pels insurgents”.
“En Cabo Delgado són les persones innocents les que moren o resulten ferides i abusades. Aquestes persones veuen violada la pau de les seues llars, destruïdes les seues cases i profanats els cadàvers dels seus familiars”, asseguren els bisbes de Moçambic. I aquestes persones, en la seua majoria dones i xiquets, es veuen així “espentats cap a un precipici de por i inseguretat”.
El nombre de persones desplaçades pel conflicte en Cabo Delgado no cessa d’augmentar. Ja són quasi 700.000 persones les que han fugit deixant tot arrere a la recerca de la pau i l’estabilitat. Fugen per mar o a través de la selva en periples que cap ésser humà hauria de suportar: sense aigua, sense menjar i encontrant cadàvers a cada pas.
Manos Unidas col·labora en l’atenció a desplaçats
I d’elles, quasi 70.000 han trobat refugi a la província de Nampula, uns en centres de desplaçats i altres en les llars dels seus familiars, la qual cosa porta al fet que ara “en cases en les quals abans hi havia 7 persones, ara puga haver-hi fins a 30”, explica monsenyor Vera.
El bisbe de La Rioja fa esment a les múltiples dificultats amb els quals es troben aquestes persones. “Hi ha una necessitat urgent d’atenció en salut i alimentació. La gent viu en camps provisionals, sense atenció. Molts porten 5 anys vivint allí. Volen tornar, però no poden perquè tenen por dels insurgents”, relata.
Els xiquets i adolescents són, ara com ara, els més perjudicats perquè, com assegura el religiós espanyol, en 2020 van perdre el col·legi per la pandèmia i en 2021 no hi ha condicions d’escolarització per a tots. Els projectes amb persones desplaçades ocupen ara gran part del fer de la diòcesi: estem ajudant a aquestes famílies amb aliments i busquem plaça a les escoles públiques. I per a les dones hem posat en marxa projectes de generació d’ingressos per mitjà de la costura”.
Els traumes pel viscut han deixat una profunda petjada entre els desplaçats i, fonamentalment, entre els més xicotets. “Per això, explica monsenyor Vera, tenim un equip de “Amics dones Crianças” (Amics dels Xiquets) que atén i dona suport psicosocial als desplaçats”. En Nacala, 500 xiquets reben aquesta atenció en grups xicotets “el que els ajuda a alliberar-se dels traumes viscuts en els seus llogarets i durant el camí; traumes que van des de la violència fins a l’assassinat”.
Manos Unidas ha col·laborat en el projecte d’alimentació per a quasi 1.000 famílies i en el treball de suport a xiquets, xiquetes i adolescents.
