L’ONG Oxfam Intermón ha analitzat les polítiques utilitzades durant la pandèmia pels governs de 126 països d’ingressos baixos i mitjans per a ajudar a la població, ja siga a través de prestacions per discapacitat, desocupació, menors a càrrec o pensions de jubilació. L’informe “Refugi en la tempesta”, realitzat en col·laboració amb Development Pathways, conclou que cap de les transferències públiques ha sigut prou elevada com per a satisfer les necessitats bàsiques.
En total, el món ha gastat aquest any 11,7 bilions de dòlars per a fer front a les conseqüències de la pandèmia del coronavirus. Però 9,8 bilions de dòlars d’ells (el 83%) els han gastats 36 països rics, enfront de només 42.000 milions de dòlars (el 0,4%) emprats per 59 països de baixos ingressos.
Pel que fa als diners addicionals destinats específicament als programes de protecció social, 28 països rics han invertit 695 dòlars per persona. En canvi, els països de baixos ingressos i els països emergents han gastat un import per càpita que va dels 28 dòlars a uns ínfims quatre.
Per si no fos prou, els països rics solament han augmentat en 5.800 milions de dòlars la seua ajuda a països en desenvolupament per a finançar protecció social, la qual cosa equival a menys de 9 centaus per cada 100 dòlars recaptats per a fer front a la COVID-19.
“El coronavirus ha unit al món en la por, però l’ha dividit en la resposta“, diu Liliana Marcos, responsable de polítiques públiques d’Oxfam Intermón i coautora de l’informe. “La pandèmia va impulsar un lloable esforç en matèria de protecció social a nivell mundial que va arribar a més de mil milions de persones, però hui dia, hi ha moltes més que s’han quedat totalment al marge “.
La necessitat de millors programes de protecció social per a ajudar a la població és enorme. 500 milions de persones treballen menys hores o han perdut el treball, i això afecta a les dones el doble que als homes. Les i els treballadors dels països d’ingressos baixos són els qui més han patit, ja que han perdut el 23% de les seues hores de treball. Molta gent s’està endeutant, es veu forçada a saltar-se menjades, a deixar de portar als menors d’edat a l’escola o a vendre els seus béns. El flux de remeses de les persones migrants a les famílies que depenen d’elles als seus països s’ha detingut. La pobresa i la fam s’estan disparant a nivell mundial.
No obstant això, l’informe conclou que:
- El 41% dels plans de protecció social dels 126 països analitzats han consistit en pagaments únics (esgotats fa molt temps); i només el 13% dels programes han sigut de més de sis mesos. Huit de cada deu països no ha arribat a atendre ni tan sols la meitat de la seua ciutadania.
- Alguns països, com Sud-àfrica, Namíbia i Bolívia, han estat millor preparats ja que comptaven amb beneficis socials quasi universals des d’abans de la pandèmia. Oxfam Intermón considera que la majoria dels altres països podrien haver-ho aconseguit també, amb millors polítiques i més suport.
- Per a 2030, Kenya i Indonèsia, per exemple, podrien reduir la seua taxa de pobresa en un 25% i un 31% respectivament invertint el 1,7% del seu PIB actual en plans de protecció social universal.
- Molts països en desenvolupament han pogut mobilitzar ajuda no financera, com l’alimentària, però aquesta sol ser insuficient per a satisfer la falta d’ingressos i l’absència de prestacions públiques de protecció social.
Oxfam Intermón recorda que la protecció social és tant un salvavides com un dret humà, i una de les inversions més poderoses i assequibles per a reduir la desigualtat, la vulnerabilitat, la pobresa i la necessitat.
“Els arguments a favor de l’ajuda exterior, la fiscalitat progressiva i la solidaritat internacional mai han sigut tan fortes”, explica Liliana Marcos “precisament per aquesta època desesperada que estem vivint. Tot perquè la desigualtat no és una fallada del sistema econòmic mundial, sinó una part consubstancial d’aquest”.
L’organització subratlla que anys d’inversió insuficient i assessorament equivocat per part d’institucions internacionals (que prefereixen prestacions contra la pobresa i no universals) han deixat a la majoria dels països en desenvolupament amb programes de protecció social limitats o ineficaces, exposant-los així a les pitjors conseqüències de la pandèmia.
L’informe recull històries com la de Sovann Vary, una mare soltera cambodjana que, en quedar-se sense treball com a empleada de llar, va amprar 5.000 dòlars per a comprar un tuk-tuk amb el qual treballar. Ara té dificultats per a retornar el crèdit, i no és elegible per al pla de seguretat social establit pel govern cambodjà. Un altre cas és el de Brenda Carolina, treballadora en el sector informal de la confecció a Guatemala, la família de la qual depén d’ajuda alimentària esporàdica després que la seua sol·licitud per a una ajuda pública fora rebutjada i malgrat els esforços del govern guatemalenc per augmentar la seua cobertura.
“Encara hi ha temps perquè els governs dels països en desenvolupament augmenten el seu suport a la població pujant els impostos a qui més té per a sufragar programes decents de protecció social universal. I encara hi ha temps perquè les nacions riques augmenten la seua ajuda i cancel·len el deute perquè els primers puguen costejar aquests programes”, diu Liliana Marcos.
Oxfam Intermón demana la creació d’un Fons Global per a la Protecció Social que siga la pedra angular d’una economia post Covid més igualitària i resistent, i que evite un augment de la desigualtat i la pobresa en el món. Els governs de països de baixos i mitjans ingressos han de destinar un 2% addicional del seu PIB a programes de protecció social i garantir uns ingressos mínims als xiquets i xiquetes, les persones majors, les mares i les persones amb discapacitat. ”Necessitem una inversió sense precedents“, conclou Marcos, “que s’enfronte amb rotunditat i valentia a la crisi”.
Pots consultar l’informe complet (en anglés) ací.
