La trobada de l’OTAN que acull aquests dies Madrid es produeix en un context mundial molt preocupant i complex. La agressió militar russa a Ucraïna ja ha causat la mort de 4.432 persones civils (a data 14 de juny) i ha generat una greu crisi humanitària i de desplaçament. A més, existeixen altres 30 conflictes armats actius que són un indicador més de la crisi civilizatòria, l’auge de l’autoritarisme i el col·lapse ecosocial que vivim, on els impactes del canvi climàtic i l’esgotament de l’energia fòssil i de materials, seran factors que alimenten futurs conflictes armats.
L’últim Índex de Pau Global destaca l’impacte econòmic de la violència en l’economia mundial. El 10% del PIB mundial es destina a despesa militar, la qual cosa suposa 2.117 dòlars per persona. Una xifra que va en augment i que suposa un 12,4% més que l’any passat.
En aquest context, la deriva bel·licista a la qual estem assistint impactarà directament en la vida de milions de persones; suposarà també una maçada per al medi ambient i l’equilibri dels ecosistemes; i alimentarà la voràgine de lluita entre blocs i enfrontaments entre “els uns” i “els altres”. Trobades com el que se celebra aquests dies a Madrid tiren més llenya al foc a una situació que ja és asfixiant.
Alimentar una carrera d’armes desembocarà, inevitablement, en més violències i guerres.
La deriva cap a més violència i guerra
Sense haver superat la greu crisi social provocada per la pandèmia, l’increment de les despeses militars i la carrera armamentística es presenten com una opció inevitable anara de tot qüestionament i que s’està normalitzant en el discurs públic. Espanya ja ha anunciat que augmentarà la despesa en defensa fins al 2% del PIB, tal com estableix l’OTAN. Un augment que suposaria més del doble de la despesa actual és un despropòsit enmig de la crisi multidimensional que pateix la població espanyola. També és un risc per a la seguretat perquè alimentar una carrera d’armes desembocarà, inevitablement, en més violències i guerres. Sense oblidar que aquesta decisió xoca de front amb el compromís del Govern amb el foment de la pau i el desenvolupament sostenible, defensat pel president Pedro Sánchez de manera reiterada. Crida l’atenció el pressupost destinat a defensa enfront del qual es destina a polítiques de cooperació i drets humans, que a penes aconsegueix un 0,25%.
La militarització de les relacions internacionals no evita les guerres sinó que les promou
Assistim, a més, a una militarització de les ments, una escalada del discurs bel·licista molt preocupant en el qual realitats complexes són explicades com un simple enfrontament entre els uns i els altres. Tals narratives justifiquen la carrera armamentística i una perillosa instrumentalització de les persones. L’anàlisi de les causes dels conflictes i les seues múltiples conseqüències, la identificació de solucions alternatives i la defensa de la cultura de pau són essencials per a frenar aquesta deriva.
Per tot això, demanem al Govern un gir radical de la política exterior i demandem:
- El fre als pressupostos militars. És urgent frenar l’escalada armamentística i garantir que els diners públics es destine a polítiques que garanteixen els drets humans i seguretat col·lectiva, el desenvolupament social i econòmic, la transició ecològica, la cooperació i la cultura de pau.
- L’adhesió al Tractat sobre la Prohibició d’Armes Nuclears, tal com dona suport al 89% de la població espanyola.
- La priorització de la diplomàcia per a la solució dels conflictes. És necessari advocar pel diàleg, la seguretat humana i el multilateralisme. El respecte pel dret internacional i humanitari ha de ser garantit.
- El foment dels discursos de pau. És urgent desarmar la paraula; tant per part de responsables polítics com pels mitjans de comunicació. Els mitjans públics han de fomentar el periodisme preventiu i el de pau han de ser promoguts amb la finalitat d’explicar amb rigor les causes dels conflictes i les seues connexions amb fenòmens globals com l’esgotament de les matèries primeres i la pujada de preus. És necessari també un periodisme de solucions en el qual s’expliquen les alternatives pacifistes que demostren que altres models són possibles.
- La promoció dels processos de prevenció, convivència i cultura de pau. Processos que han de ser secundats pels Estats i les instàncies internacionals i que han de comptar amb el protagonisme de les societats civils implicades; especialment, les dones, els qui en tot el planeta i tal com reconeix la resolució 1325 de Nacions Unides, han demostrat la seua enorme contribució a la pau. És necessari fer costat a la diplomàcia ciutadana amb la finalitat de contrarestar els discursos d’odi i visibilitzar les iniciatives col·lectives per la pau.
- La consolidació de les polítiques de pau, cooperació i desenvolupament, en coherència amb altres polítiques públiques. Urgeix posar en el centre la sostenibilitat de la vida i enfortir la diversitat d’agendes (feministes, *decoloniales, antiracistes, ecologistes, pacifistes…) per a la construcció d’alternatives socioeconòmiques.
- El desenvolupament de polítiques d’acolliment integrals, que garantisquen una protecció i acompanyament a les persones refugiades perquè puguen desenvolupar els seus projectes de vida al país d’acolliment.
- La modificació o eliminació de la Llei Mordassa amb la finalitat de protegir la llibertat d’expressió i reunió a Espanya, i la celebració de mobilitzacions a favor de la pau.
- El foment de l’educació per a la ciutadania i la justícia global. És essencial promoure una educació que explique amb rigor les causes de les violències, les propostes socials alternatives i la cultura de pau.
- La cura de l’ecosistema de la pau. La guerra és l’últim i terrible pas d’un camí de creixents conflictes que han de ser enfrontats des del seu origen. És necessari evitar les violències estructurals que poden derivar en conflictes.
Demanem també a la ciutadania que no es deixe arrossegar per aquest clima bel·licista, el denuncie i se sume a les diverses iniciatives que s’estan promovent des del pacifisme.
Les organitzacions de pau, drets humans i desenvolupament treballem per a construir relacions, organitzacions i institucions diferents i per a construir un món diferent. Demanar, nomenar, construir la pau no és naïf, ni utòpic, ni de hippies, ni de covards: és l’única opció acceptable per a garantir la vida del planeta i evitar la guerra a les futures generacions. Els governs apel·len al realisme per a proposar que la força de les armes és l’única via per a afrontar els conflictes; però aquesta opció no és la solució. La militarització de les relacions internacionals no evita les guerres sinó que les promou. Com deia Martínez Guzmán, nosaltres els pacifistes som els realistes, nosaltres les pacifistes som les realistes.
