La deplorable omissió de les autoritats espanyoles i marroquines quant a quant a establir la veritat i garantir la justícia per a almenys 37 persones subsaharianes mortes i altres 77 que continuen en parador ignorat, després dels letals successos que van tindre lloc a la frontera de l’enclavament espanyol de Melilla, denota encobriment, afirma Amnistia Internacional en un informe publicat quan es compliran sis mesos de la tragèdia.
“Ho van colpejar al cap per a comprovar si estava mort”. Proves de crims de dret internacional comeses per Espanya i el Marroc a la frontera de Melilla detalla descriu detalladament us fets que van tindre lloc quan persones migrants i refugiades subsaharianes van intentar passar del Marroc a Espanya el 24 de juny. Les autoritats de tots dos costats de la frontera no han garantit investigacions efectives i transparents per a establir la veritat del que va ocórrer aqueix dia. Famílies i organitzacions expertes que busquen a les persones desaparegudes s’han vist obstaculitzades reiteradament per les autoritats marroquines.
“Quan es compleixen sis descoratjadors mesos, les autoritats espanyoles i marroquines continuen negant qualsevol responsabilitat en la massacre de Melilla. Cada dia és major la muntanya de proves de greus i múltiples violacions de drets humans, entre elles la mort il·legítima i els maltractaments infligits a persones refugiades i migrants i, fins hui, la falta d’informació sobre la identitat de les persones mortes i la sort de les quals estan en parador ignorat”, ha afirmat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional.
“És essencial que tots dos governs garantisquen la veritat i la justícia pel que va ocórrer aqueix dia per a impedir que torne a succeir”. Agnès *Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional.
“Això denota encobriment i racisme, i afig sal a ferides ja doloroses. És essencial que tots dos governs garantisquen la veritat i la justícia pel que va ocórrer aqueix dia per a impedir que torne a succeir.”
A partir de declaracions de testimonis presencials, de material videogràfic i imatges de satèl·lit, l’informe descriu un panorama detallat i esquinçador del que va ocórrer quan 2.000 persones migrants i refugiades van intentar entrar a Melilla pel pas fronterera conegut com a “Barri Xinés”. Davant la falta de transparència de tots dos governs, Amnistia Internacional va escriure tant al govern marroquí com a l’espanyol per a demanar-los que compartiren informació sobre el mandat i l’estat de les investigacions. L’organització també va compartir amb tots dos governs un resum de les conclusions al novembre. No s’ha rebut cap resposta.
L’informe mostra que els fets ocorreguts aqueix dia eren previsibles, i la pèrdua de vides evitable. Revela que, en els mesos i dies previs al 24 de juny, persones refugiades i migrants als voltants de Melilla van patir un increment dels atacs de les forces de seguretat marroquines. A moltes els van cremar i van destruir totes les seues pertinences, la qual cosa va impulsar a milers de persones a caminar fins a la frontera, on les autoritats marroquines i espanyoles els van respondre amb força il·legítima i letal.
Quan s’acostaven, la policia els va llançar pedres i va disparar gas lacrimogen contra elles en espais voltats. Moltes de les persones ferides van continuar rebent colps i puntades quan ja estaven en el sòl, semiinconscientes, sense poder respondre, o respirant amb dificultat.
Zacharias, de 22 anys, va relatar el següent a Amnistia Internacional: “Les forces de seguretat marroquines i espanyoles ens llançaven de tot, bombes de gas, pedres, bales de goma, pilotes de goma […]. No podíem veure res i era difícil respirar”.
Unes 400 persones van ser acorralades per les forces de seguretat marroquines en una xicoteta zona barrada. En col·laboració amb el Evidence Lab d’Amnistia Internacional, un model de 3D immersiu i la reconstrucció visual dels fets ofereixen una perspectiva esgarrifosa dels esdeveniments i de l’actuació de les forces de seguretat, que podria constituir tortura i podria haver donat lloc a homicidis il·legítims.
“Semblava que la policia marroquina ens deixava espai per a arribar allí, després ens arraconava […]. Van començar a disparar-nos amb gas, ens van llançar bombes acústiques […]. Tothom va intentar moure’s cap a on podia, era un caos”, va dir Omer, sudanés de 21 anys, a Amnistia Internacional.
Salih, sudanés de 27 anys, va dir a Amnistia Internacional: “La policia espanyola ens ruixava en els ulls mentre la policia marroquina ens llançava pedres al capdavant”.
Ni les autoritats marroquines ni les espanyola van prestar assistència mèdica ràpida i adequada a les persones ferides, i fins i tot van negar l’accés a la zona a l’equip d’una ambulància de Cruz Roja, mentre desenes de persones quedaven desateses a ple sol durant almenys huit hores.
Una de les persones entrevistades va dir a Amnistia Internacional que els agents de seguretat espanyols van obligar persones ferides a travessar de nou la frontera al Marroc encara que estaven “sagnant o amb ferides obertes”. Moltes de les persones retornades sumàriament al Marroc van ser empresonades i sotmeses a nous abusos i violència. Un adolescent sudanés de 17 anys va dir a Amnistia Internacional que “totes les persones capturades van ser portades a presó per la policia marroquina, i després a la presó les colpejaven amb martells al cap fins que morien. Unes altres quan les van colpejar també van morir”.
Es calcula que unes 500 persones van ser traslladades en autobusos a zones remotes del país, on les van despullar de les seues possessions i les van abandonar a la vora de la carretera sense atenció mèdica. Algunes persones van dir a Amnistia Internacional que havien sigut traslladades per la força a més de 1.000 quilòmetres de la frontera.
Ni el govern del Marroc ni el d’Espanya han donat a conéixer els resultats preliminars de cap investigació sobre el nombre de persones que van perdre la vida i les causes de la seua mort, ni en cap moment han anunciat que estiguen investigant l’ús de la força pel personal de fronteres. Cap dels dos governs ha fet públic tot el material gravat per cap de les moltes càmeres de vigilància al llarg de la frontera, i les autoritats espanyoles s’han negat a obrir una indagació independent.
En lloc de fer costat a les famílies i les ONG perquè duguen a terme la cerca de les persones desaparegudes i mortes, les autoritats marroquines han fet que aquestes iniciatives resulten pràcticament impossibles. Això ha resultat angoixant per a les famílies que intenten localitzar als seus sers estimats. Jalal, germà d’Abdel Shakour Yehia, sudanés de 24 anys, va dir a Amnistia Internacional: “Si el meu germà estiguera viu, s’hauria posat en contacte amb nosaltres, així que crec que ha desaparegut”.
Després de mesos sense tindre notícies d’ell, la neboda de Anwar —senegalés de 27 anys en parador ignorat des del 24 de juny— va trobar en Internet vídeos i fotografies del seu cos aparentment sense vida. Això és el que va comptar a Amnistia Internacional: “Sense ell no hi ha riure ni acció. La seua mare pensa constantment en ell. Vol saber què va succeir. Els demane que ens ajuden a obtindre justícia”.
Des de fa més d’un decenni, persones expertes de les Nacions Unides han expressat preocupació pel tracte discriminatori que es dispensa a les persones subsaharianes en aquesta frontera. L’1 de novembre de 2022, la relatora especial de l’ONU sobre les formes contemporànies de racisme, discriminació racial, xenofòbia i formes connexes d’intolerància va afirmar que la violència de Melilla “revela l’statu quo de les fronteres de la Unió Europea, a saber utilització d’exclusió racializada i violència letal per a impedir l’entrada de persones d’origen africà i d’Orient Mitjà i d’altres poblacions no blanques”.
“La força il·legítima emprada a Melilla ha deixat una taca indeleble no sols a les mans de les forces de seguretat marroquines i espanyoles, sinó també a les mans de totes les persones que impulsen polítiques migratòries racistes, basades en la probabilitat d’infligir danys i violència als qui intenten travessar fronteres. En comptes de fortificar les fronteres, les autoritats han d’obrir vies segures i legals per a les persones que busquen seguretat a Europa”, ha declarat Agnès Callamard.
“Les autoritats marroquines i espanyoles han de ser transparents quant al mandat i abast de qualsevol investigació que existisca, i no sols garantir que es duen a terme de manera efectiva cooperant amb elles plenament, sinó també garantir que el seu mandat s’amplia per a incloure els motius de preocupació relacionats amb el racisme.”
Informació complementària
Encara que els Estats tenen permés prendre mesures per a impedir l’entrada no autoritzada a les fronteres, han de fer-ho de tal manera que no viole els drets humans.
En els mesos transcorreguts des dels fets del 24 de juny, han transcendit cada vegada més detalls del que va ocórrer i ha augmentat la pressió sobre les autoritats espanyoles i marroquines.
Després d’una visita a Melilla a la fi de novembre, la comissària de Drets Humans del Consell d’Europa va criticar públicament el fet que les persones que sol·liciten asil al Marroc no tinguen cap accés “genuí i efectiu” a l’asil en el lloc fronterer, per la qual cosa a persones migrants a penes els queda una altra opció que intentar travessar la frontera il·legalment.
A més, el Defensor del Poble espanyol, després d’una investigació preliminar i una visita a Melilla, va concloure que almenys 470 persones migrants i refugiades van ser retornades sumàriament al Marroc des d’Espanya, i va recordar a l’Estat les seues obligacions respecte a la prevenció dels maltractaments.
