No hi ha dubte que la despesa militar a Espanya és molt superior al declarat a l'inici de l'exercici, que mitjançant una o una altra fórmula, supera sempre els 2.000 milions en la liquidació de final d'any. Però el veritablement alarmant és aquest colossal deute acumulat pels grans programes d'armaments que té atrapades les comptes de l'Estat i per extensió a tota la ciutadania.
Aquests programes provenen de l'etapa d'arribada al govern en 1996, del PP amb José María Aznar com a president.
El ministre de Defensa en funcions, Pedro Morenés, posa davant la primera unitat de l'avió militar de transport del consorci europeu Airbus A400M. EFE
El Govern espanyol en funcions del PP, sembla, que ha decidit prorrogar el pressupost de 2016 a 2017 i no presentar-ho per a la seva revisió i aprovació per la Comissió Europea (CE). Això, li evitarà, però està per veure, aplicar els ajustos (retallades), que la CE exigeix a Espanya per incomplir l'objectiu de dèficit de 2015 i que representa al voltant de 10.000 milions d'euros que s'haurien d'aplicar en el pressupost de 2017.
Però s'opti per la pròrroga o s'aprovi un nou pressupost a 2017, existeix una qüestió rellevant relacionada amb el mateix: els compromisos de pagament pels Programes Especials d'Armaments (PEA) que el Ministeri de Defensa té adquirits amb les empreses militars que els estan fabricant.
Recordem que, en els últims quatre anys, el Govern ha recorregut a una fórmula fal·laç, aprovar un pressupost inicial amb una assignació ridícula (6 milions), per més endavant aprovar un crèdit extraordinari d'uns 1.000 milions. En els últims quatre anys, per fer front als PEA s'han abonat 4.510 milions. Però aquest mecanisme va ser avortat pel Tribunal Constitucional (TC) al juliol passat. Una sentència que impedeix al Govern espanyol aprovar crèdits extraordinaris sense que passin pel Congrés de Diputats, és a dir, sense debat parlamentari. Per descomptat es tractava d'un mecanisme trampós, perquè permetia aprovar el pressupost del Ministeri de Defensa en un 20% inferior a la seva despesa real.
Aquests PEA, provenen de l'etapa d'arribada al govern en 1996, del PP amb José María Aznar com a president. Consistien en els avions Eurofigther, blindats Lleopard i Pizarro, fragates F-100, així fins a catorze grans programes llavors valorats en 20.000 milions que havien de fabricar-se en els propers 25 anys. Una fabulosa xifra que amb el pas dels anys i l'ampliació a dinou programes va arribar a un cost de 37.000 milions.
Però quan es va haver de fer front als pagaments dels programes van començar les dificultats de tresoreria. Inicialment, en l'etapa de desenvolupament dels PEA, es va arbitrar una fórmula de “enginyeria” comptable: s'avançaven recursos en concepte de crèdits en R+D des del Ministeri d'Indústria a les empreses fabricants de les armes, i quan aquestes es lliuressin, les indústries retornarien aquestes ajudes. Aquests crèdits, que avui ascendeixen a 17.000 milions, les empreses addueixen que quan lliuren les armes els són descomptats dels cobraments. Amb la qual cosa s'ha establert una entelèquia (enginyeria tramposa) comptable en els comptes públics. Les empreses exigeixen cobrar d'acord amb els compromisos contrets amb Defensa. Hisenda, davant les dificultats que la greu crisi de 2008 han comportat, va reprogramar i dilatar en el temps la recepció de les armes per disminuir els pagaments anuals. Una pràctica també fal·laç, perquè contreuen nous increments per interessos de demora.
Uns programes amb els quals el Govern està compromès mitjançant uns contractes que, en alguns casos, s'allarguen fins a l'any 2030, amb una colossal xifra d'endeutament que en l'actualitat representa no menys de 27.000 milions i que poden arribar als 30.000.
Aquest any 2016, estava previst en concepte dels PEA, un pagament a les empreses de 1.100 milions. Però després de la sentència del TC, el pagament no es podrà realitzar. Amb la qual cosa, el pressupost de 2017 haurà d'afrontar el pagament de dos anys, és a dir, uns 2.300 milions. Cal imaginar-se la reacció de l'opinió pública i dels partits de l'oposició davant la proposta d'augmentar un 33% el pressupost de Defensa mentre, per exigència de la CE, es redueix en altres ministeris la despesa en 10.000 milions. Impossible d’aplicar. Però si es prorroga el pressupost, amb respecte als PEA, la situació empitjora, doncs endarrereix el pagament a 2018, que llavors serà de 3.500 milions i representarà un increment del 50% del pressupost en Defesa.
A més, les empreses es conformaran estar dos o tres anys sense cobrar? Segur que alguna compensació exigiran, sobretot perquè depenen molt de les ajudes públiques. Indústries militars que estan concentrades en un oligopoli que controla fins al 75% de la producció dels PEA, i són el grup Airbus, Indra i Navantia, de les quals el propi Estat és accionista a través de SEPI; el 25% restant l'hi reparteixen unes vint empreses entre les quals destaquen ITP, Santa Bàrbara, Expal, Tecnobit i Sener.
Els enganys en la despesa de Defensa es multipliquen per altres camins. Així, en la liquidació del pressupost de l'Estat a 31 de juliol passat, apareixia que el Ministeri de Defensa s'havia incrementat en 1.162 milions, que no eren per pagar els PEA, sinó per fer front a la despesa ordinària de les forces armades, especialment les intervencions militars en l'exterior.
Resumint. No hi ha dubte que la despesa militar a Espanya és molt superior al declarat a l'inici de l'exercici, que mitjançant una o una altra fórmula, supera sempre els 2.000 milions en la liquidació de final d'any. Però el veritablement alarmant és aquest colossal deute acumulat pels grans programes d'armaments que té atrapades les comptes de l'Estat i per extensió a tota la ciutadania. Un deute que quan s'abona es converteix en dèficit i crea problemes amb la CE. Un govern alternatiu a l'actual del Partit Popular, hauria de plantar cara a la CE i no acceptar les retallades que afectin al benestar social, però sobre tot, hauria d'afrontar una revisió dels PEA i en lloc d'ajornar-los en el temps, que els converteix en més costosos, anul·lar-los o reduir-los.
